Fa dies que no sóc pel blog.
Fa dies que no sóc enlloc.
Fa dies que camino sense rumb, que observo amb els ulls tancats i que respiro sense ganes.
Fa dies que no hi sóc.
No se on sóc ni se ben bé que faig. Em sento buit. Deixo passar els dies com si fossin segons. No importa arribar a casa desprès de la feina i no fer res, absolutament res. Seure al sofà, posar la tele i mirar-la i no veure res.
Avui sóc gris com el cel, tota la setmana, tot el més he tingut aquest color pintat a la cara.
Cara grisa és el meu sobrenom!
La feina no va bé i l'estat d' ànim se'n ressent. Tot el meu voltant se'n ressent. La familia, la parella, els amics... fins i tot les finestres, la paella del sopar i la tovallola del lavabo se'n ressenten. No animen a l'home caigut, que sens dubte s'aixecarà i tornarà a caminar, a córrer. Però que ara està estès a terra com el gladiador al coliseu esperant que la gran fera se l' endrapi.
Bé compraré un gran pot de pintura, potser de vint-i-cinc litres de color vermell cirera i em pintaré la cara i el cos. Pintaré les parets i els plats, el cotxe i l'anima i desprès em diran:
"Cara vermell cirera!"
