Diumenge cap quarts d'una de la matinada m'arriba un missatge per whatsapp al mobil.
-Ei, per que no quedem per anar a prendre una copa, podem anar a un lloc amb molt d'encant que vaig conèixer la setmana passada. Que et sembla?
Aprofitant que la meva parella estava cansada per que el dia abans haviem sortit de festa amb uns amics i jo sempre tinc ganes de sortir, em vaig animar i, desprès de demanar-li "permís", vaig contestar:
-Doncs em sembla bona idea, ja conec el local, fa temps que està obert i és molt bonic. Quedem allà d'aqui mitja horeta o tres quarts?
En arribar m'adono que tot i ser diumenge l'aparcament és ple de cotxes. Esclar, estem a l'agost. Si no hi ha gent ara, quan n'hi haurà?
Un aparcacotxes m'indica un lloc lliure enmig d'un camp ple de vehícles. Surto i m'encamino cap a l'entrada. En Jordi, el meu amic, el qual fa mesos que no veig però que m'agrada quedar-hi de tant en tant per allò d'anar mentenint les amistats, ja m'espera a l'entrada.
Un caminet enmig d'un camp de girasols gegantins i monstruosos talment extrets d'una pel.lícula de l'Stephen King dona la benvinguda a un espai màgic de colors, foc i gent. Potser un pèl massa refinat i amb un to d'esnobisme massa elevat per mi, però al cap i a la fi, interessant.
Un espai exterior minuciosament decorat i pensat fins a l'últim detall. Un lloc on el rellotge ja no marca les hores i el temps passa entre amics, coneguts i saludats. Un espai amb projectors, billars i fins i tot llars de foc entre mig de les taules. En definitiva, un lloc per desconectar i passar una bona estona amb els teus, sense buscar els sons estridents de les discotèques.
Anem fins a la barra i una noia ens dona la benvinguda i ens demana que volem prendre. -Que ens recomanes?, li pregunto. -Doncs una de les nostres especialitats és el mojito de maduixa. Interessant. Tot i que ja conec el còctel el trobo adecuat per el moment.
-Doncs que siguin dos, siusplau!
La noia s'hi posa. Agafa les llimes a trossos, la menta i els sucre. Comença a sacsejar la barreja amb una mà de morter metàl.lica, afegeix el gel picat i amb una cullera llarga remena. Tot seguit hi posa Bacardi i la salsa de maduixa, torna a remanar, afegeix una mica de sifó i decora acuradament amb unes maduixes naturals. Dues palletes negres i llestos.
Seiem en unes butaques de fusta lleugerement reclinades al costat d'un petit foc, on unes brases desprenen una caloreta agradable. Desem els còctels a la tauleta de vidre blanc tacat que tenim davant nostre i ens submergim en una llarga conversa. Parlem de temes irrellevants, de feina i com no de dones i economia.
De reüll controlem les tres taules de billar que hi ha en un racó, entre uns sofàs fet de palets amb coixins blancs i una paret de caixes de fusta d'aquelles de les pomes.
Una parella sembla que està a punt d'acabar, m'hi acosto. Ell és un noi jovenet, d'uns vint anys de nacionalitat senagalesa que parla malament el castellà i no coneix el català. Ella és una noia de pell blanca, morena i baixeta, gens esquerpa. Podria dir amb les quatre paraules que vam intercanviar que fins i tot és simpàtica i agradable.
-Que jugareu una altre partida? pregunto molt educadament dirigint-me a ella.
-Doncs no!. Aquest noi no en sap i és molt avorrit jugar amb ell.
-Ostres, em sap greu que t'avorreixis.
-És que no hi enten res, crec que no hi ha jugat mai i a més no parla gaire. És una mica avorrit.
-Doncs si no jugueu més, farem una partida nosaltres ara quan acabeu, d'acord?
-Si, si. Ara ja acabem. Que en saps tu de jugar al billar?
-Doncs la veritat és que no gaire, però una mica més que ell suposo que si.
Jajajaja, tots dos riem.
-Que vols jugar una partida amb mi? em demana.
-Doncs em sap greu però estic amb un amic que fa temps que no veig i ara no puc deixar-lo penjat. Ja m'agradaria, no et pensis. Potser quan acabi amb ell et busco a veure si encara hi ets.
-Molt bé, estaré per aquí, em diu picant-me l'ullet mentre en gira per dir-li a aquell noi que marxa cap a la barra.
Introduixo dos euros a la màquina i aquesta deixa anar les boles. Les col.loquem i ell comença.
Pica fort però no n'entra cap. Ara jo, ara ell, ara jo dos cops. I la partida acaba amb una victoria per a ell.
Dos euros més, ara paga ell. Posa bé les boles i jo vaig a buscar dos mojitos de maduixa més. La cambrera d'abans fa el mateix ritual de preparació.
Ara començo jo.
-Perdona!. Una noia em crida des de darrera d'unes caixes de pomes que simulen una barra.
-Perdona! Que jugareu gaires partides més?
Em giro i l'observo. Quedo embadalit, amb la boca oberta i segurament bavejant.
Que bonica...
Una noia de revista. Morena de pell i d'un metre setanta aproximadament. Cabell fosc, ulls verd-blaus, penetrants i morbosos. El rostre llis sense imperfeccions i un somriure que il.lumina tot l'espai. Porta amb estil un vestit d'un color blanc trencat que li queda perfecte, repeteixo, que li queda perfecte.
-Un àngel o un dimoni. Que ets? li pregunto sense pensar
-Complicada pregunta, respon. Què vols que sigui?
-Doncs...
No em deixa acabar. -De vegades dimoni, de vegades àngel. De vegades les dues coses.
-Que esteu jugant al billar amb el teu amic?
-Si, estem acabant la partida.
-I en fareu una altre?
-Doncs no ho sé. Si guanya ell s'haurà acabat, però si guanyo jo haurà d'haver-hi un desempat.
-És millor que guanyi ell doncs, així podrem jugar nosaltres.
-Si, si torna a guanyar ell tindràs premi, podreu jugar.
-I si no, no tindré premi? Jo vull tenir premi!. Em diu amb una veu suau i més baixa que l'anterior.
Em quedo parat i penso per què em passen aquestes coses. Potser algún ésser suprem m'està posant a prova?
-Premi, a que et refereixes? li dic fent-me el tonto.
-Ja saps que vull dir, ja saps el que vull.
-Però no se ni el teu nom, com et dius?
-No et cal saber el meu nom. Per tu avui nomès seré un Àngel.
