Curset per aprendre a ..... lligar? DIA 2

Primer de tot felicitats per haver sobreviscut al primer dia!

Seguirem amb la següent sessió. Aquesta és una mica més curta i us serà facil d'entendre. Necessitarem paper i boligraf i una miqueta de temps de reflexió. Al igual que l'anterior hi ha un treball de camp, cada cop més complicat.

DIA 2

Defineix els teus objectius:

Tan si saps quin són els teus objectius com si no ho saps necessitaràs una "ajudeta". El  primer exercici d'avui t'ajudarà a marcar els teus propòsits i a preparar la ment per l'èxit.

La teva missió és llegir les següents preguntes, reflexionar i contestar-les. Sigues el més específic i ambiciós possible. (Exemples podrien ser: crear un grup de música, comprar-te una casa, posar-te en forma o fins i tot... ser president del govern.) 

1- Quins tres objectius  t'agradaria aconseguir per ser feliç?

2- Per quina raó et faria feliç aconseguir aquests objectius?

3- Quina és la teva missió personal?

           -Em convertiré en........(el teu paper).. màxim 4 palaules.............. i aconseguiré..... (fet en el que destacaré)...maxim 4 paraules....en......... (numero).........(dies/mesos/anys).

4- Fes una llista de tres resultats concrets que t'indicaran que has acomplert el teu objectiu. (Exemple: Hauré guanyat deu mil euros, hauré trobat una feina, hauré perdut deu quilos).

-Hauré......(verb).............(número)............(aspecte).

         
-Hauré......(verb).............(número)............(aspecte).

         
-Hauré......(verb).............(número)............(aspecte).

5- Perquè estàs absolutament entregat a aconseguir la teva missió personal?

Per que"si no ho aconsegueixo ara" seguiré angoixat durant els pròxims anys i....

          
el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................desapareixerà/empitjorarà.

         

el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................desapareixerà/empitjorarà.

el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................desapareixerà/empitjorarà.

En canvi "si efectivament ho aconsegueixo ara" disfrutaré durant els proxims anys de.....

        
el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................augmentarà/es farà realitat/millorarà.

el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................augmentarà/es farà realitat/millorarà.

el meu/la meva .....(element/calitat de vida)............................augmentarà/es farà realitat/millorarà.

Mira'ls als ulls

Avui el treball de camp és  sortir i mantenir una conversa trivial amb cincs desconeguts. Aquesta vegada però hauràs de fer alguna cosa més, establir contacte visual amb aquests. Llavors, en un paper, indica quin és el color del seus ulls (en un comentari al blog).

El propòsit del primer exercici de conversa trivial era desenvolupar l'habilitat de perdre la por a enraonar amb una persona qualsevol. Establir contacte visual amb aquesta persona (intentat mirar-la fixament) no nomès augmentarà les possibilitats d'aconseguir una resposta sinó que també t'ajudarà a contactar amb ella a un nivell més personal.

Si encara vols desenvolupar més aquesta habilitat intenta acaparar l'atenció d'un cambrer en un bar o un restaurant i que aquest s'acosti a la taula sense que tu obris la boca , nomès fent servir el contacte visual.

Aquest "curset" és totalment inútil si no es fa allò que recomana. De vegades pot semblar que les coses són òbvies o massa sensilles per fer-les, però tot i això, s'han de fer ja que segueixen un ordre i es van complicant a mesura que el curset avança. Si no es tenen les coses clares i els fonaments no són bons, posiblement  deixarem el curs a mitjes.

... i fins aquí el Dia 2..... Gràcies.

Curset per aprendre a.... lligar?

Dedicat a totes aquelles persones que necessiten algun tipus d'ajuda per trobar parella, per augmentar la seva autoestima o simplement tenen curiositat.

Aqui si que em seria necessaria la vostra ajuda i la vostra col.aboració, tant dels nois com la de les noies.
Els nois perquè, evidentment, el curset va adreçat a ells (nosaltres) i les noies per valorar les tonteries que fem. (Suposo que el curset també és aplicable a les noies, ja direu què?)
Aquest curset tindrà una durada d'unes 30 sessions dividides en 30 dies. Per raons alienes a la meva causa, pot ser que no tingui temps de poder-ne escriure un cada dia i la cosa s'allargui.

Objectius: Aconseguir quedar amb una noia.
Qui pot participar: Qualsevol que vulgui tenir més èxit amb les dones.
Cost: Totalment gratuit. Nomès comentar les experiencies i fer els deures.
Premi: La companyia de dones i l'enveja de tots els teus amics.
Com funciona: Hi ha 30 exercicis que s'han de fer. S'ha de dedicar aproximadament una hora al dia, que pot ser en dies no consecutius i portar a terme uns exercicis i un treball de camp.

Si esteu preparats, ja podem començar!!

DIA 1

Evalua't a tu mateix:

Els programes d'entrenament físic requereixen que el primer dia et pesis, aquest programa també requereix que primer de tot facis una evaluació de tu mateix.
La primera missió és contestar una serie de preguntes. No et preocupis del que els altres puguin pensar de tu. L'objectiu és ser el més honest possible.

1-Descriu en una o dues frases com creus que actualment et veuen els altres.

2-Descriu en una o dues frases com t'agradaria que et veiessin els altres.

3-Fes una llista de tres aspectes del teu comportament o personalitat que t'agradaria canviar.

4-Fes una llista de tres nous comportament que t'agradaria adoptar.

Llegeix i destrueix:

Abans de passar al treball de camp és necessari que eliminis qualsevol pensament que pugui espatllar la interacció amb les noies. Llegeix l'escrit : "TRENQUEM CADENES"

TRENQUEM CADENES

En el que fa a conèixer noies, el pitjor enemic ets tu mateix.
Tinc una amic que és baixet, prim i una miqueta calb. Ell sempre ha pensat que és impossible competir amb aquells nois de gimnàs musculosos, alts i guapos i se sentia molt infeliç. Però quan fa temps vam començar a sortir plegats a "jugar al joc de lligar" vam descobrir que el físic importa poc sempre i quan vagis ben vestit i tinguis la personalitat adequada. Va veure que no necessitava cambiar el seu aspecte. Fins i tot ho tenia més fàcil que els musculosos del gimnàs ja que era menys intimidatori. Podia aproximar-se sense ser captat per el radar de les noies. Així doncs, el problema no era el seu aspecte, sino el seu pensament limitador.
Un pensament limitador és quelcom que un pensa de si mateix, d'altres persones o del món, i que encara que no sigui veritat, el sol fet de pensar-ho, et priva d'experiències i de l'èxit. Cada vegada que et dius a tu mateix que no pots fer qualsevol cosa que estigui dins les possibilitats de qualsevol ésser humà  estàs tenint un pensament limitador.
Fer-los desapareixer és molt fàcil. Pregunta't a tu mateix si "Alguna vegada..........." insereix en els puns suspensius el pensament limitador.  Per exemple si et penses que estàs incomode prop d'una noia bonica  preguta't. "Alguna vegada m'he sentit cómode al costat d'una noia bonica?" Enumera tan sols una ocasió i hauràs acabat amb aquest pensament limitador.
Enumeraré alguns dels pensaments limitadors més comuns que haurem de superar abans de sortir al carrer a fer el treball de camp.

Pensament limitador:-Si parlo amb ella m'ignorarà  o potser encara pitjor, em posarà en una situació compromesa o en evidència.
Realitat: El que diré potser et sorprengui. Com més difícil et resulti entrar a una noia, menys probabilitats de ser refusat. Per què? Per que la majoria de la gent ha estat educada per saber comportar-se davant els altres a no se que et sentis amenaçat per algú, i és impossible  que et sentis amenaçat per una persona tímida. El pitjor que et pot passar és que et diguin que està parlant amb algú o que marxi al lavabo.
Imaginar altres posibles situacions pot ser perjudicial per la salut emocional. Enlloc d'això surt a fora i comença a abordar noies. Veuràs com la majoria de les vegades moltes de les coses que penses no arriben a passar mai.

Pensament limitador: - La gent em mira, em jutja o és riu de mi.
Realitat: En aìxò hi ha alguna cosa de veritat. La gent veu que ets allà, però no vol dir que t'estiguin jutjant. La majoria de la gent té massa feina preguntant-se que és el que els altres pensen d'ells mateixos. Un cap t'adonis que els altres son com tu i que en realitat ells estan buscant també l'aprovació dels altres, deixaràs de patir aquesta por social.

Pensament limitador: - Les noies no se senten atretes pels nois bons, els agraden els cabrons!
Realitat: És un dels mites més grans en l'art de la seducció, i per sort no és real. En realitat la dicotomia no es entre bons i dolents o entre macos i "xungos", sinó entre dèbils i forts. A les noies els atrauen els homes que demostres fortalesa, i no necessariament física. Sinó algú amb l'habilitat de fer que se sentin segures. Per això encara que siguis baixet i prim, has de ser fort.
Ara bé, assegura't que saps que vol dir ser un bon noi. La majoria de gent que es defineix com a "massa bons"  únicament es comporten així per que volen agradar a tothom. Si ets un d'aquests, no confonguis ser poruc i dèbil amb se un bon noi.

Pensament limitador: -No sóc suficientment atractiu, ric o famòs per estar amb una noia guapa.
Realitat: Hi ha moltes estrelles de rock, de cinema... que tenen els mateixos problemes que nosaltes. Afortunadament el nostre aspecte no importa tant com la forma en que ens presentem. Basicament això suposa vestir-nos bé i amb roba que transmeti una identitat atractiva. En el que respecte als diners o la fama, simplement exterioritzant el desig i la habilitat per aconseguir les dues coses, pot resultar igual de poderòs.
A les noies els atrauen els homes que poseeixen objectius i potencial. En les proximes classes apreterem en el tema de l'apariència, en els objectius i en el potencial que l'altre gent percep de nosaltres.

Pensament limitador: -Hi ha una noia...
Realitat: Hi ha moltes noies increibles al món. Si estàs "pillat" d'una en particular i no te la pots treure del cap, i ella no ha donat cap senyal de que comparteix aquests sentiments, reconeix que el que sents no és amor, sinó que és obsesió. I aquesta obsesió podria espantar-la i allunyar-la. El millor que pots fer tan per tu com per ella és sortir i interactuar amb tantes noies com et sigui possible. Fins que t'adonis que n'hi ha moltes que t'esperen fora, algunes de les quals si que reconeixeran la teva valua i compartiran els teus sentiments.

Pensament limitador: - Alguns homes han nascut amb la capacitat de seduir a les dones. Altres no la tenen i mai la tindran.
Realitat: Afortunadament hi ha un tercer tipus d'homes: el que pot aprendre aquesta capacitat. Aquest serà el teu grup. Tots els problemes que puguis tenir no son el resultat del que ets sinó del que fas i de com et presentes. Aquests problemes poden solucionar-se fàcilment amb els coneixements adecuats i una miqueta de pràctica. Si s'apliquen les classes del curset aconseguiràs més èxit que  els conquistador nats.

Pensament limitador: -L'única cosa que he de fer es ser jo mateix, i amb el temps ja trobaré algú que li agradi tal i com soc.
-Realitat: Això nomès funciona si saps realement qui ets, quins són els teus punts forts i com transmetre'ls correctament. De vegades aquesta afirmació no és més que una excusa per no millorar. El que la majoria de la gent presentem al món no som realment nosatres mateixos, sino una combinació de mals hàbits i comportaments basats en la por. El nostre veritable jo està enterrat sota un munt s'inseguretats. Això doncs enlloc de limitar-nos a ser nosaltres mateixos, concentrem-nos en treure a la superficie el millor de nosaltres.

Pensament limitadors: -Per saber el que volen les dones, el millor es preguntar-li a elles.
Realitat: Això es cert en algunes ocasions, però no es tan freqüent com es creu. El que moltes dones volen no necessariament ho verbalitzen. Més encara, el que diuen que volen pot ser vàlid per a una relació però no sempre és el que els atrau en el moment de lligar. Dit això és possible que les noies ens donin la informació que necessitem, però la majoria de vegades haurem de llegir entre linies.

Pensament limitador: - Si abordo a una noia pensarà que estic intentan lligar amb ella i pensarà el pitjor.
Realitat: Això es cert en part. Les noies pensen això quan entrem malament. És a dir, quan les fem sentir incòmodes, les espantem o noten que tenim intencions amagades. L'error més gran que un home pot cometre és intentar lligar amb una noia que abans no s'hagi sentit atreta per ell. És un error que aprendrem a evitar si seguim les classes diàries. A poques noies els molestarà conèixer a algú que sigui divertit, interessant, agradable i carinyòs, les faci sentir bé i no estigui dues hores menjant-li l'orella.

Pensament limitador: -A les dones no els agrada el sexe tant com a els homes. Estan més interessades a tenir una relació.
Realiatat: Si realment penses això és que no has estat prou temps amb dones, tot i que sempre hi ha l'excepció. Deixa que m'expliqui: Són les dones i no els homes les que tenen un òrgan la funció del qual és el plaer sexual: el clítoris, que posseix més del doble de terminacions nervioses que el penis de l'home. I són els orgasmes femenins i no els maculins els que poden durar més estona. La majoria dels homes perden la excitació desprès de l'orgasme, encanvi les dones  poden tenir orgasmes enllaçats i de diferents tipus: clitorià, veginal, un combinat de tots dos, corporal o psicosomàtic.
Abreujant tot això, les dones gaudeixen encara més que els homes. No és més normal que els hi agradi més?

Operació conversa trivial:
El primer treball de camp:
Avui has de tenir una conversa trivial amb cinc desconeguts. No importa que siguin homes o dones, joves o grans, simpàtics o antipàtics. El desconegut pot ser una caixera de supermercat, un home passejant el gos o algú a la cua del cinema.
Si el parlar de manera casual no et surt de forma espontànea, repassa els titulars dels diaris, fixa't en els partits de futbol o simplement parla del temps.
Recorda que la resposta que et donin no és important. Tan sols amb obrir la boca i parlar amb un desconegut podràs donar per vàlida la missió, sense importar que estiguis xerrant dues hores o dos segons.

Fins aqui el dia 1.
Espero opinions, repostes i comentaris. I sobretot les experiències del treball de camp.
Més endevant la seguent sessió: Dia 2.

La platja,el sol, el cava i tu...

Són cap a dos quarts de sis de la tarda i ja he arribat. Em passejo per la platja esperant que tu també arribis i ens trobem per primer cop.

Tot i no ser encara estiu hi ha força gent  a la platja. Les dones prenen el sol, els nens juguen a pales i llencen les pilotes de colors enlaire. Els homes intenten amagar-se sota els parasols. La cala és bonica, tranquila. Els bars encara no són tots oberts i l'aglomeració encara no ha arribat. És una bona tarda per disfrutar d'aquell lloc.

Al fons el sol i el verd dels arbres del turonet, deprés la platja, en primer terme, de protagonista. L'aigua és neta, cristalina, transparent. Es veuen les pedres negres arrodonides sota l'aigua. -Si m'hi fixo bé segur que puc veure algun peixet, penso. Una Zodiac amarrada a una boia i al costat un veler. M'agraden els velers. Són tan bonics, tan senyors, tenen un navegar tan elegant. Són comparables a una d'aquelles dones tan ben vestides, amb vestit llarg i pamela, que, tot i tenir una certa edat fan que et giris per comtemplar-les. Potser no per la seva bellesa, però si per la seva elegant forma de moure's. 

Piip Piip... un cotxe em pita i em distreu del meu somni diurn.  -Un cotxe al mig del passeig?, penso.-Què hi fa? És d'una empresa de reparació i venta de maquinària d'hosteleria i es dirigeix a un restaurant dels de primera linia a arreglar alguna cosa. -Has de fer la teva feina, però ja m'has tallat el rotllo!

"On ets...?" Un sobre groc apareix en el meu mòvil amb aquest missatge. -"Sóc a la platja, davant d'un restaurant que està tancat", contesto.

Al fons una noia rossa, alta, vestida de negre i amb ulleres de sol. La seva pell és morena i ben cuidada. -Hola, em diu. -Hola, contesto i ens fem dos petons.  Sempre he estat una persona amb cert grau de timidesa, però ara, de mica en mica vaig canviant  aquesta timidesa i aquesta por per seguretat. Cada vegada m'és més fàcil quedar amb gent i trobar-m'hi comode. Passejem una estoneta per la platja i ens encaminem al bar. Dies abans haviem estat parlant de prendre cava per celebrar la trobada, o sigui que així ho vam fer.
La cambrera se'ns queda mirant estranyada quan li demanen una ampolla d'aquella maravellosa beguda a les sis de la tarda. Penso que potser és una mica aviat per començar tan fort, però un dia és un dia.
Parlem d'amics, de familia, de parelles, d'amor i tristesa. -És fàcil parlar amb tu, li dic. -Si, em trobo molt a gust, contesta, però saps què? -Què?, dic. -El cava s'ha acabat!. -Ja, ja, ja. Riem. M'aixeco, vaig cap a la barra amb l'ampolla buida i en demano una altre. Ara si que la noia es queda bocabadada, es deu pensar que som dos borratxos. Somriu em mira com de reull  i me la dona. Jo pago i torno cap a la taula amb l'ampolla plena. -Doncs tornem a començar, i si en falta, la cambrera diu que encara en té més a la nevera. I tornem a riure...
Seguim parlant i mirant a la gent com passeja. Una parella d'avis estrangers, una noia amb dos gossos d'aquells que no m'agraden i que tenen la cara com de rata. Una colla de joves que feien classes de submarinisme i que ja acaben. Costa d'observar l'entorn desprès de la segona ampolla de cava. Ara sembla tot més bonic. Potser per què el sol està més baix i llueix diferent, potser per la música ambiental, potser per l'alcohol.... potser una barreja de tot i entre aquest tot, ella.
Miro el rellotje, comença a ser tard. Ella se n'adona i em diu que marxi, que no vol que tingui problemes.-M'ho he passat molt bé, li dic. Ens aixequem de la cadira per fer-nos dos petons, però ens quedem parats uns instants mirant-nos fixament als ulls esperant a veure qui falla primer. No se si és ella o sóc jo, o tots dos però aquesta vegada els llavis no busquen la galta de l'altre sinó la boca. Ens  comencem a besar com uns adolescents. Feia temps que no tenia aquella sensació i aquella pujada d'adrenalina em fa sentir  estrany, em fa sentir bé. Els nostres llavis es busquen l'un a l'altre, les llengues juguen amb movimets suaus i acompassats i les mans acaricien els cossos. El meu autocontrol ha quedat al fons de l'última copa de cava, i me l'he begut igual que ella.
-Acompanya'm al cotxe, diu ella. -Encantat, faltaria més!
De camí al cotxe no ens fixem ni en les senyals de transit, ni en les flors dels balcons, ni tans sols en si passa o no gent, només en abraçar-nos i fer-nos petons i més petons.
El cotxe és negre i força nou. Davant nostre una colla d'estrangers a qui em refereixo com els "giris" de les orgies, degut al puntet de borratxo que porto,  ens miren i parlen amb una llengua que no entenc, no per que no sapiga idiomes, que no en se massa, sinó per que l'alcohol que porto a sobre juntament amb la boca d'ella no em deixa escoltar-ho. Tampoc no ho vull escoltar, vull gaudir del moment i estar amb aquella noia, seguir amb l'intercanvi de petons i de carícies. La imaginació es desborda i l'excitació s'acumula, vull dir-li que entrem al cotxe,  o que anem cap a casa seva que és allà aprop però en aquell precís moment... el mòvil.
Sona una musiqueta infernal que trobo odiosa i incordiant. Ella també la sent: -Agafa'l, segur que et busquen. Si, em busquen, però en aquell moment el que menys desitjo és ser trobat.
-No hi soc, no existeixo, sóc invisible!, penso. Però se que no es així i  si que existeixo, si que hi sóc i no, no sóc invisible.

Dissabte nit...

Feia dies que ho portava de cap. Normalement si surto, és amb la parella o amb els amics. Avui he decidit fer-ho sol.

Cap a la una de la nit arribo a girona i per sort trobo aparcament de seguida. Fa temps que no surto els dissabtes i veig que hi ha molta gent pels carrers, això m'anima .  Vaig cap al Casino .  El local és ple i l'ambient és agradable. Intento fer-me camí cap a la barra quan: -Perdona, es que m'ha apretat. Em diu una noia morena amb el cabell per sobre les espatlles d'uns vint i pocs anys. -Ja m'agrada que t'apretin si has de caure sobre meu, li responc. Riu. El seu somriure és lluminòs i la noia sembla agradale. Em dic Anna, diu, mentre la seva amiga l'estira pel braç dirigint-se cap a fora. -Bé, ja ens veurem sembla que tens o tenen pressa, fins desprès, li dic.

Segueixo cap a la barra i al final consegueixo arribar-hi. -Un gintònic, siusplau. -Un Gvine amb Fever tree. La cambrera amb els seus rituals prepara aquella poció màgica, tranquilitzadora i vitalitzant. La assaboreixo tranquilament al costat d'una columna mentre intento relaxar-me. Observo a la gent. M'agrada  veure les reaccions d'aquells desconeguts a la nit quan l'alcohol comença a apoderar-se de les seves ànimes. Uns nois a la barra amb cerveses amb el to de veu elevat,  noies que ballen amb moviments sensuals al fons del local i desenes de mosquits al seu voltant que intentaran clavar-li el fibló a alguna d'elles.  Una parella  que semblen ser desconeguts que es mengen la boca. Diferents escenes que em distreuen i m'alegren la nit, a l'hora que intento aprendre'n alguna cosa.

Al cap d'una mitja horeta surto i vaig cap a la Boheme a veure l'ambient i el personal. Dono la volta per veure si trobo algún conegut, pero no en veig cap. Suposo que el sortit sol té el risc de passar la nit amb un mateix, cosa que per altre banda, també m'agrada. A la barra demano un altre gintonic, però aquesta vegada no me'l preparen amb tant d'encant. Amb el colse sobre a la barra, em giro i observo i veig com la gent comença a sortir del local. Unes noies parlen d'anar al Clöe, altres al Món a Part, altres al Lux.  Dues amb cara d'enfadades diuen mig cridant: Doncs nosaltres marxem a dormir!!! Tinc una sensació alegre dins meu i ric per mi.

Surto i passejo per la nit gironina. El Porta Bellini està ple de gent, el Michigan també. Segueixo. El Món a Part hi ha cua, així que decideixo arribar-me al Lux. Entro, és ple de gent. La música em desmotiva quan sento que posen els "Pajaritos". Penso que, o fan una "festa revival" amb "el millor dels dinosaures", o el dj ha ingerit quelcom il·legal. Canvio a l'altre costat del bar i la música és una mica millor. Vaig a la barra a demanar el tercer gintònic de la nit. Començo a ballar i a gaudir de la sensació d'alcohol a la sang. No estic ni molt menys borratxo, però ja es comença a notar. Veig un grup de tres noies que ballen davant meu. Una és rosseta amb el cabell llis, d' altura mitjana i cos d'escàndol, i molt bonica però amb aquell posat de creguda, que no m'agrada. Sembla una Barbie a tamany real. L'altre és l'antitesis de l'anterior. Morena, sensilla, no massa agraciada, més baixeta. Passa desapercebuda al costat de l'abans esmentada Barbie. L'última no és ni molt menys tan guapa com la rosseta però desprèn tones d'alegria, lluminositat, morbo i bon rotllo. Una sensillesa ben portada. Se la veu atrafagada intentant desfer-se dels nois que al igual que jo la veuen atractiva. És morena amb cabell arrissat. Vesteix pantalons i una camiseta de ratlles verda i blanca sense manigues i amb una sola tira que li deixa veure les espatlles. M'encanta.  Parla amb els nois i sembla que intenta engegar-los pels gestos que fa amb la cara i el despreci amb el que parla amb l'amiga. Sembla que digui: -Ja estic fart d'aquest tiu que nomès emprenya. Em fa gracia i ric. El noi torna a atacar i ella es posa a la defensiva un altre cop, així varies vegades fins que s'aparta i es posa darrera les seves amigues. El noi torna, i jo com a espectador no em puc aguantar més el riure. M'acosto a ella i li dic amb un to innocent: -Hola reina, ja soc aqui, mentre li faig un petó a la galta. És queda parada i sorpresa. -Ja te l'he tret de sobre, li dic, mira ja marxa cap a l'altre sala.  Ella riu, jo també ric.

-Gràcies per treure'm aquest de sobre, però... tens molta cara tu, oi?  

-La veritat és que si.

I tornem a riure.

-M'has fet un petó sense permís.

-Perdona per robar-te'l pero feia estona que el desitjava.

Somriu, em mira als ulls i em fa un petó als llavis.

-Ara te'l robo jo.

Tormen a riure.

Desprès de parlar una estona amb aquella noia tan agradable, miro el rellotge i veig que és tard.  

-Hauré de marxar, es fa tard i tinc una mitja horeta fins a casa, demà tinc molta feina i he de llevar-me aviat.

-Ja vols marxar?

-Ho sento, he de fer-ho.

-Marxem plegats? 

Em quedo parat. Feia temps que no em feien una proposició així, m'agrada i em fa sentir viu.

-Em sap greu però avui no pot ser, ho sento. Tinc parella i m'espera a casa. Potser en altres circumstàncies. Potser amb més alcohol a la sang. Ho sento reina, ja m'agradaria. Et trobo bonica, agradable i molt simpàtica i et desitjo, però avui no puc. Ho sento.

Em mira al ulls altre cop i em torna a fer un altre petó.

-Em sap greu, ets divertit i em caus bé. Poser un altre dia.

-Potser un altre dia. Ara he de marxar. Adéu.

Aquest cop sóc jo qui la mira als ulls i li faig un petó, li acaricio les espatlles, em giro i marxo.

Surto del local amb la sensació d'haver aconseguit una victoria, però no haver-la assavorit. Una sensació agredolça i estranya. Una sensació diferent.

Vaig fins al cotxe pensant amb aquella nit, amb aquella noia. Amb l'estupidesa que havia fet deixant passar aquella oportunitat però amb la satisfacció que el meu autocontrol ha pogut superar aquella situació, no sense problemes, però l'ha pogut superar.

Tornant cap a casa, dins el cotxe, escoltant música i pensant em dic a mi mateix  "...i  el més curiòs del cas és que es diu Marina"...

Deu anys i encara et recordo.

Aquesta nit no he pogut dormir bé, m'he llevat de sobte. No és la primera nit que em passa. La son s'ha escapat per la finestra de l'habitació i els pensaments passats han tornat al meu cap. -Per què? -Qui sap?.

Ja farà uns deu anys que ens vam separar, i de tant en tant, tot i els anys que han passat encara et recordo.

Et recordo difuminada, estirada al llit al meu costat. Ja no puc endevinar si els teus ulls eren marrons o negres o si aquell piga tan sexi era a la dreta o a l'esquerra de la boca. Recordo els teus petons i  les teves caricies, pero no recordo el botó d'aquella camisa a ratlles de la feina que em descordaves primer o la cançò d'Obk que posaves quan volies robar-me la nit.

Recordo la primera vegada que ens vam veure, amb una mirada em vam tenir prou. A partir de llavors va començar una bonica història.

Eres morena, alta i la més bonica de les teves amigues. Eres llesta i inteligent i també desconfiada i gelosa, però això encara no ho sabia.

Van passar quasi bé cinc anys en els quals la felicitat ens desbordava. Erem l'enveja dels nostres amics, erem com deien ells "la parella perfecte". Entre nosaltres hi havia amor, amistat, complicitat, confiança... hi havia tot.

Recordo també les nits de bogeria sense dormir, acariciant la teva llarga melena. Recordo les nits a la platja, les escapades. Recordo aquell matí en que ens vam aixecar i vam decidir anar a fer una paella a València, o aquell dia de Festa Major a les dues de la matinada que vam agafar el cotxe per anar a esmorzar a Mònaco. Eren altres temps, temps de joventut, temps de bogeria i de gasolina barata. Temps d'emocions sense explicacions i sense massa responsabilitats. Eren temps per fer el boig.

Però tot acaba passant i al igual que les ganes de fer el boig marxaven per donar pas a les obligacions, també el nostre amor es diluia dia rera dia. Cada cop teniem menys temps l'un  per l'altre, i això es notava. Ho notavem nosaltres i la gent que teniem al voltant. Ho notava tothom. Vam passar de ser "la parella perfecte" a ser simplement "una parella" i poc temps desprès a ser aquells que sempre es barallaven, discutien i ploraven.

Com va ser que de tenir-ho tot i de ser una única ànima, vam passar a odiar-nos?

La teva desconfiaça i la teva gelosia sense fonaments va ser el que va donar lloc al dolor i  la ira, i paradoxament vas ser tu la que vas començar a tenir histories paral.leles i a jugar amb mi.

Et vas arrepentir de les teves accions moltes vegades, i em demanaves per quedar un i altre cop. Volies tornar amb mi. Jo com a ésser humà vaig empassegar moltes vegades amb la pedra que sempre estava al mateix lloc i no la veia, fins que un dia  vaig dir prou.

Com tantes altres vegades vam discutir, vam cridar i vam plorar, bé vas plorar. Jo ha havia acabat totes les meves llàgrimes i els meus ulls ja no rajaven. Suposo que en aquell moment, en el que les meves galtes ja no s'humitejaven per que no em quedaven llagrimes, vaig veure clar que ja no t'estimava. Potser et volia o t'apreciava, potser si, pero ja no t'estimava. Havia avorrit aquella persona que m'havia donat tantes alegries i m'havia fet tan felíç

Ara, desprès de tants anys no et culpo. Bé tampoc et vaig culpar en el seu moment. La culpa, si es que algú la tenia, era de tots dos.  I tot i que ho vaig passar malament, i tu també, ara recordo més coses bones que dolentes.

.... Tot i el que va passar, sempre tindràs un lloc  en el meu cor. Un lloc que és únicament teu i que porta el teu nom, per sempre...

I despres de dinar... què?

M'aixeco al matí pensant en que avui he quedat amb tu. Penso si t'anirà bé i em conecto al Badoo per confirmar-ho. Em dius que si i me n'alegro.

Faig quatre cosetes a casa, em dutxo i m'arreglo. Surto en direcció al restaurant on hem quedat per dinar. Ho tinc lluny, per això surto aviat, a més he de fer alguns escàrrecs de camí. Arribo a la una i cinc minuts, busco el teu cotxe per l'aparcament però no el veig, encara no has arribat. Baixo per les escales de fusta i m'aturo per mirar les flors, són boniques, de colors vius i desprenen una olor agradable. Una noia primeta amb un tatuatge al braç se m'acosta i em demana on vull seure. -Una taula per dos, li contesto, aquella estarà bé.  Mentre espero que arribis li demano una cervesa.

Dos minuts, potser tres i ja et veig baixar per les escales rodejada de flors, entre totes tu, la més bonica. Un caminar elegant, una jaqueta fina de color groc molt adient amb el caluròs dia, una bossa grossa en blanc i negre i els teus cabells a l'aire. No se si és el sol, la jaqueta els teus cabells o tu qui m'enlluerna, però aquesta brillantor que desprens fa que tant jo, com tots els que estem assentats a la terrassa ens girem i t'admirem.

Em sento orgullòs que durant aquesta hora o hora i mitja siguis per mi, i que els demès em tinguin enveja. T'acostes, et noto nerviosa, jo també ho estic una mica. Em saludes, et saludo, ens acostem l'un a l'altre i ens fem dos petons, un a cada galta, mentre et poso la mà a la  cintura i m'impregno del teu perfum.

Sembla que et conegui de sempre i és la primera vegada que ens veiem. Bé per part meva no, ja que et vaig venir a veure al bar, però tu no sabies qui era. Així que podem dir que et porto avantatge.

Seiem un davant l'altre, ens mirem. Parlem i parlem i de mica en mica els nervis se'ns passen. Demanen el dinar i la noia del tatuaje al braç ens el serveix. Una amanida tebia i un carpaccio de salmó. Era bó, correcte, però tu no t'ho acabes. Un exèrcit d'animalets voladors negres t'ataquen. Es deuen sentir atrets per la brillantor que despren el teu cos,  ja que a mi no em molesten el més minim. Et dic si vols seure al meu costat amb l'excusa dels bitxos voladors i acceptes. M'agrada.  Ara parlem un al costat de l'altre. Et miro i em fixo amb el teu escot. Ja m'hi havia fixat abans, però ara et tinc més aprop. No dubto en alabar-lo i tu, vergonyosa,  et poses vermella. Les galtes t'agafen coloret sense necessitat de pintura.

Parlem de tu, parlem de mi, parlem del meu gos i dels animalets que volen. Parlem del teu fill i del teu home. De la meva xicota. Parlem dels teus pares i dels meus i quan ens n'adonem és hora de marxar. Son les dues i quart i de seguida entraràs a treballar.

Vas al lavabo i a traició aprofito per pagar el compte tot i que se que t'enfadaràs, però ja inventaré alguna excusa tonta. Et mig enfades, però ho arreglo dient que el pròxim dia pagaràs tu les copes. M'ho crec, t'ho creus i ens encaminem cap a l'aparcament. L'un davant de l'altre, ens mirem uns instants, callats, i amb la mà a la cintura i impregnat del teu perfum et faig dos petons, un a cada galta...

...i desprès de dinar... què?

Un altre dia...

Piiiiiiiiip! Piiiiiiiiip! Piiiiiiiiip! Piiiiiiiiip! Piiiiiiiiipp! Piiiiiiiiip! Piiiiiiiiip!

Sona el despertador. El mateix  sorroll  brunzidor i malsonant de cada dia. Em desperto amb la mateixa dona al costat, encara adormida, com cada dia. M'aixeco amb els ulls entelats i vaig cap al lavabo com cada dia. Faig les feines, em dutxo, em vesteixo començant per la roba interior, els pantalons, el jersey i les sabates, com cada dia. Baixo les escales, obro la porta. Les claus són al mateix lloc de cada dia. Surto fora i pujo al cotxe. Arranco i em dirigeixo a la feina, com cada dia.  Trobo el mateix Peugeot 307 blau davant meu amb la mateixa noia rossa, com cada dia. A la parada de l'autobus hi ha el nen rosset, la nena de les trenes, dos bessons, una nena moreta molt alta i les respectives mames, com cada dia. El mateixos semàfors, tots en vermell, com cada dia. Passa la furgoneta del pà, amb el mateix excès de velocitat de cada dia.
Arribo a la feina, entro. Hi ha la mateixa gent de cada dia. Encenc l'ordinador, miro el correu, "Buy Viagra & Cialis now" i els borro, com cada dia. Sona el telèfon, el mateix pesat de cada dia, que demana el mateix de cada dia.
Vaig al bar de sota i demano un café i un croissant al mateix cambrer de cada dia. Al costat l'home de la barba llegint l'Avui, com cada dia. Al fons del bar, les dues mares amb els cotxets, un de negre i un de vermell, fent el tallat, com cada dia. Entra en Joan i l'Ester i dos minuts més tard la Maria i la Magda, com cada dia. Prendran un cafe amb llet i un donut, un tallat, un poliol i un altre tallat. La Magda s'emportarà una ampolleta d'aigua de cinquanta centilitres, com cada dia.
Passen les hores lentes i aburrides amb les mateixes trucades de cada dia. Em conecto al Badoo i xatejo, a estonetes, amb la mateixa gent de cada dia. Vaig a dinar al mateix restaurant de cada dia amb els mateixos companys i la mateixa cambrera de cada dia.
Torno, cansat i aburrit com cada dia i em poso una estoneta més davant l'ordinador, com cada dia.
Arribo a casa, no hi ha ningú, nomès el gos que espera amb un desig deseperat de companyia i amor, com cada dia. El passejo per la mateixa plaça i els mateixos carrers de cada dia. Trobem la Neus amb en Mickey i aquell magrebí amb la bicicleta de cada dia. Fa els pipins al mateix arbre de cada dia i els popos al mateix tros de terra de cada dia. Ho recullo i ho llenço a la  mateixa paperera de cada dia. Torno a casa, la parella ja ha arribat, com cada dia. Ens expliquem breument el dia, i fem un cafe a la maquina del cafè perfecte, com cada dia. Poso la tele i fan "Como conocí a vuestra madre" a la Neox,  i tot seguit "Dos hombres i medio", com cada dia. Preparem el sopar i davant la tele mengem veient qualsevol tonteria fins que es fa fosc, com cada dia. Parlem del mateix de cada dia, de politica, economia, turisme i esport. No hi entenem massa res, però intentem salvar el món des del sofà, com cada dia.
Pujem cap al llit, poso la tele i el temporitzador a cent vint minuts, com cada dia. Ens diem bona nit, ens fem un petó i m'hi acosto per fer-li alguna carentoina, com cada dia. -Fem l'amor, reina, li pregunto. I ella respon, -Avui no que estic cansada, deixem-ho per demà, com cada nit.

I tot i així cada dia és diferent i especial, i desitjo que arribi demà.

L'Illa de les emocions.

Fa temps, vaig llegir un conte de Jorge Bucay que una amiga em va donar per tal de superar una relació acabada a la que jo m'aferrava desesperadament. A mi em va servir. Espero que a tu també.

No el recordo amb tots els punts i les comes, però era una cosa així.

Hi havia una illa on habitaven totes les emocions i tots els sentiments humans. Hi convivien tots, l'Amor, la Saviesa, la Por, l'Angoixa, l'Enveja, l'Odi... Tots eren allà.
Un dia, per sorpresa de tots els habitants de la illa, el Coneixement va convocar una reunió. Tots hi van assistir:
-Tinc una mala notícia. L'illa s'enfonsa
Totes les emocions van dir:
-Com pot ser! Sempre hem viscut aquí!
El coneixement quasibé mai s'equivoca, així que tots s'ho van creure.
-Tothom pot fer el que vulgui, va dir el Coneixement, però el millor seria que tothom construis una vaixell, una barca o alguna cosa amb la que es pugui marxar.
Totes les emocions van començar a fabricar un mitja per marxar de l'illa, totes, menys l'Amor.
L'Amor deia: -Deixar la illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes coses. Els arbres, les pedres, la sorra de la platja...
I mentre tothom s'afanyava a contruir la barca, l'Amor es passejava per l'illa mirant cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre...
-Potser l'illa nomès s'enfonsi per una estona, potser torni a flotar. No pot ser?
I va quedar-se dies i dies veient com l'illa s'enfonsava.
L'Amor estava dolgut i nomès era capaç de plorar i plorar, i no pensava en construir.
Va pensar que l'illa era molt gran i que potser es podria refugiar a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.
Cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que es va quedar nomès amb una petita porció.
Ja no tenia la possibilitat de construir res, li va passar l'oportunitat
Des d'allà podia veure els seus companys a les barques. Tenia l'esperança de que, potser, algú el  pujaria.
Va veure el vaixell de la riquesa.
-No em portaries pas a l'illa veïna?
I la riquesa va contestar:
-Estic tan carregada de diners i tresors que no tinc lloc per a tu. I va marxar sense mirar enrera.
Va veure venir el vaixell de la Vanitat.
-Si us plau... pots portar-me amb tu?
-Ja m'agradaria, pero estàs tan brut, i tens un aspecte tan desagradable. Faries el meu vaixell  lleig. Adéu!
Quan ja no pensava que passes ningú més va passsar la Tristesa.
-Tristesa, se que tu m'entens, i no m'abandonaràs aquí. Tan sensible com ets. Em portaràs amb tu?
-Ja et portaria, però estic tan trista.... no em veig amb forces. Adéu!
 L'Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava, ell i l'illa s'enfonsaria junts.
Va seure a l'únic lloc que quedava i va esperar a enfonsar-se amb l'illa.
De cop va sentir que el cridaven.
-Ei, ei!!
Era un vell amb una barca petita de rems que el cridava.
-És a mi? va preguntar l'Amor.
-Si, si. Vine, puja a la barca i ajuda'm a remar. Jo et salvaré
L'Amor el va mirar i va voler donar-li explicacions de perquè estava allà.
-Va puja, va dir el vell. No en vull saber res de que hi fas aqui. Puja!
Els dos, remant, es van allunyar de l'illa i aquesta es va enfonsar.
-Mai tornara a existir una illa com aquesta, va dir l'Amor.
-No, va dir el vell. Com aquesta no, mai més.
Quan van arribar a l'illa veïna l'Amor va comprendre que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però, misteriosament, el vell ja no hi era.
L'Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va preguntar.
-Com pot ser? No el conec i tot i això m'ha salvat. Qui és? Qui és?

La Saviesa el va mirar una estona i va dir:
-Ell  és l'únic capaç d 'aconseguir que l'amor sobrevisqui quan el dolor d'una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l'únic capaç de donar una nova oportunitat a l'amor quan sembla extinguir-se. El que et va salvar, Amor, és el Temps!

Per què ens atraeuen els jardins prohibits?

Hi havia una vegada un nen que tenia cinc o sis anys. La mare, una dona rossa, de no més de trenta li va dir al fill. -No, no! No posis els dits dins l'endoll!

El nen es va espantar pel sobtat crit de la mare i li va fer cas. Va aixecar-se del terra i es va allunyar de l'endoll. Tot seguit va anar a la seva habitació i va ajupir-se en un racó. Va mirar endavant buscant una caixeta blanca arran de terra i va posar-hi el dits.

-Pufff! La casa va quedar a les fosques i el nen va esclatar a plorar.

Des de la infantesa ens prohibeixen coses constantment. En l'adolescència  aquestes prohibicions continuen i ens acompanyaran tota la vida. Ara aquest nen té uns anyets més, però segueix tan temerari com quan era petit.

Per què ens agrada tant allò que ens prohibeixen o allò que es perillòs?

O per què m'agrada tan a mi?

Reveler-nos contra allò imposat, ser nosaltres mateixos. Allò prohibit i que té o pot tenir algun tipus de perill fa que el nostre cos segregui adrenalina. Aquesta adrenalina ens fa estar més desperts. Augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial, el tamany de les pupil·les i la glucosa a la sang. Fa que el cervell segregui dopamina que és l'anomenada hormona del benestar, poden arribar a crear addicció.

La recerca de la novetat i les emocions és el que ens empeny a fer coses i tirar endavant. El nostre inconformisme fa que no es estanquem i descobrim noves coses dia rera dia.

Vull tenir-te i no puc. Gran realitat. Allò prohibit és allò desitjat. Moltes de les grans històries d'amor han estat protagonitzades per amors impossibles, moltes cançons són també recurrents amb el mateix tema.

Però si observem objectivament, aquestes prohibicions has estat creades per nosaltre mateixos, des dels temps més antics. Són nosaltres els que creem la nostra presó. Per una part, potser és necessaria, però a la vegada també ens treu part de la nostra llibertat personal.

Un caramel agredolç i desitjat quan ens permetem el luxe de tastar-lo.

I si el prohibit es converteix en l'anhelat?
I si soc adicte a la dopamina?

Jardín Prohibido!

Avui he trobat una cinta!

Un  cinta de cassete. Un artilugi del paleotític inferior!

Sort que el meu cotxe és com el de Pedro Picapiedra i encara pot reproduir aquest tipus de formats analògics que s'han perdut en el temps.

La miro, l'agafo. Sembla talment una antiguetat. Bufo per treure-li una mica la pols i la poso.

I sona això:

                         

Jardín Prohibido de Sandro Giacobe.

Suposo que devia pertànyer a la mare o a l'avia.

La cançó és  maca i el contingut excelent. No s'escolta massa bé degut al pas del temps i al format en que està grabada, però n'hi ha prou per que la nostalgia  m'envaeixi. No se si per la música, pel fet que sigui un cassete o per que estic sol al cotxe, amb un cassete, una cançó i a més a més plou.

Mirant com les gotes d'aigua fan dibuixos circulars sobre els bassals, em cau una llàgrima.

Penso sobre moltes coses, la majoria tonteries, i m'adono que hi ha una cançó per cada cosa.