(Ell)
Mirades creuades II
Dimecres vespre, cap a les vuit arriba a Girona. Està sol, vol estar sol. És una nit d'aquelles en la que no té ganes de fer res ni de parlar amb ningú. Tot i això decideix anar a fer un tomb. Després de més de vint minuts buscant un lloc per aparcar, pot deixar el cotxe a l’aparcament del costat del passeig de José Canalejas. Agafa la cartera, i un llibre, el mòbil el deixa el cotxe, i es prepara per sortir fora. Fa fred, però amb la jaqueta gruixuda negre, la bufanda i els guants, quasi bé no la nota. D’aquí poc serà hora de sopar, pensa. Encara no té massa gana. Desprès de voltar una estona mirant aparadors de botigues engalanades fins al capdamunt acaba a la plaça Independència, a la Dolce Vita. Un restaurant italià que fa temps que no trepitja, l'ultima vegada no li va agradar gaire i va pensar no tornar-hi més, contràries contradiccions.
A l'entrada una noia rossa, alta, guapa i ben maquillada d'uns vint-i-sis anys li dona la benvinguda.
-Comencem bé, pensa. La cambrera agafa un "walkie talkie" i parla amb algú. -Ja pot passar, si vol, l’esperen més endavant. Se la mira de dalt a baix, li dona les gràcies i entra cap a la sala. Un noi jovenet el fa passar i li diu que segui en una taula al costat d'una paret plena de fotografies de pasta i pizza.
No hi ha massa gent, tampoc en necessita més. Li porten la carta, una mica de pà i unes olives que piquen molt i li fan demanar una cervesa. -Estrella, San Miguel, Peronni... respon el cambrer. -Una Peronni, estic en un italià. Al cap de pocs minuts torna a venir el cambrer amb un bolígraf i un bloc de comandes. -Que desitja?
-De primer una amanida de tomàquet i mozzarella, de segon prendré uns nyoquis amb salsa de formatge. –I per veure, que li poso? -Posi’m un vi de la terra, un Peralada Tres Finques si us plau. –Aigua? – No gràcies.
Li porten el vi i li donen a provar: -Que li sembla? -Estarà bé, gracies. En aquell moment recorda aquell curset d’enologia, que una vegada, fa uns anys havia fet. Es posa a prova. Aixeca la copa. És una copa transparent, neta, de boca ampla. Es mira el vi, l’analitza. Color verm ell cirera de capa mitja, amb un aroma a fruites madures i fines notes de torrefacció derivades de la criança en botes de roure. A la boca és carnós, però també fluid i equilibrat. Els seus tanins són fins i molt madurs. És un vi que té molt bon pas de boca i un post gust llarg i arrodonit. Es queda pensatiu i per uns instants li canvia la mirada. Recorda que en aquell curset va conèixer a la Maria. Una noia que el va acompanyar durant tres anys de la seva vida. En aquells temps ell era diferent. Treballava en una botiga d’esports mentre intentava acabar els seus estudis de psicologia. Una carrera que no va finalitzar mai. Era jove i estúpid. Era massa bo li deien els seus amics. Ella era dolça com la mel i tenia una llavis i un cos que el feien embogir. Quan la recordava sobre en el seu llit, amb aquells conjunts de roba interior tan sexis i fent uns moviments i unes danses d’una sensualitat infinita, encara ara, notava en els seu entrecuix una escalfor i una excitació mai superada per qualsevol altre relació.
La Maria era filla d’una família de metges de Girona, i seguint amb la tradició familiar, cursava els estudis de medicina. Estudiava a Barcelona on s’hi passava tota la setmana i tornava a Girona el cap de setmana a casa del pares. A la gran ciutat vivia en un pis amb tres amigues més. Dues noies també de Girona, la Marta i l’Eva i una altre noia d’un petit poble del ripollès, l’Anna. Eren quatre noies joves, estudiants, enamoradisses i amb ganes de viure i experimentar. Sortien a les nits, cada nit. Anaven a locals i bars fins a les tantes de la matinada, es barrejaven amb altres estudiants d’altres ciutats del món. Això els feia gastar molts més diners dels que els seus pares els donaven. No arribaven a tot arreu. El lloguer del pis, l’aigua, el gas, el telèfon mòbil, el menjar, les festes a les nits, així que totes elles, de mutu acord van decidir posar-se a treballar. Però no una feina normal com ara en un bar, en un supermercat o botiga, no. Això no feia per elles i no era de bon compaginar amb els estudis i la festa de la nit barcelonina. Van muntar un pis franc on es prostituïen per guanyar diners i de passada passar-s’ho bé, ja que el sexe els encantava.
-Ostres quins records, pensa. En qüestió de 20 segons li han passat pel cap diversos anys de la seva vida. Al aixecar el cap s’adona que davant seu ja té l’amanida que havia demanat i no recorda com ha arribat allà. Estava tan capficat en els meus pensaments que no ha vist ni el cambrer.
S’emplena una altre copa de vi, fa un glop, fa un altre glop, i comença a menjar. Agafa el llibre que portava a la gran butxaca del seu abric negre i l’obre per la pagina 36. Llegeix. S’acaba el primer plat. Li porten el segon. Emplena una altre copa de vi i beu.
Cada cop li costa més llegir, ja que gairebé l’ampolla de vi és buida i la seva copa també. Es nota una mica distret per les altes concentracions d’alcohol que li estan arribant a la sang. Acluca els ulls, baixa el cap i recorda...
Elles tenien un negoci que prosperava, cada cop tenien més i més feina. Feien tota mena de serveis sexuals i els preus no eren abusius. Serveis al seu pis, amb una noia, dues, tres o fins i tot les quatre, tot depenia del poder adquisitiu del client. Feien lèsbics amb els clients i també amb les clientes, ja que tenien varietat de gustos i estaven obertes a qualsevol experiència. Gaudien del sexe i a més guanyaven diners, molts diners. Feien serveis a domicili, a hotels. Feien d’acompanyants per a executius quan hi havia convencions a Barcelona. Els acompanyaven a reunions, a sopars o simplement al llit. Cada cop era més difícil compaginar la feina amb els estudis de medicina i amb les anades i tornades els caps de setmana a Girona. La feina els absorbia i tot això ho feien d’esquena als pares, xicots i amics. Ningú a Girona pensava que elles, tan bones noies que semblaven, es poguessin dedicar a la prostitució. Fins que, com tot a la vida, s’acaba descobrint.
Un dimarts del més de febrer em vaig aixecar amb molt mal de cap. No vaig anar a la universitat i vaig trucar a la feina dient que no hi aniria. Al cap de poques hores m’havia recuperat, no s’havia com, ja que no m’havia pres cap medicament, però em trobava bé.
Aprofitant que no havia d’anar a la feina vaig optar per agafar el cotxe i anar a veure la Maria a Barcelona. El cap de setmana passat no havia vingut i feia gairebé quinze dies que no ens veiem. Jo la trobava a faltar, ella a mi, per sorpresa meva, no. Cap a la una del migdia arribava a la gran ciutat i em dirigia cap al pis de la Maria i les seves amigues.
En aquell barri hi havia molts problemes per aparcar cosa que em va fer voltar durant més de mitja hora. Vaig aparcar i vaig baixar del cotxe. El pis estava a uns deu minuts caminant. El dia era clar i el sol lluïa, era net però l’ambient era gris suposo que per la pol·lució de la gran ciutat. El carrer es deia d’Argullòs i el pis estava al costat d’una placeta a sobre un local amb un cartell blanc amb lletres blaves i vermelles que hi posava “ Bar- restaurante- marisqueria. Casa Antonio”. Em vaig dirigir cap a la porta d’entrada dels pisos. El seu era el tercer i la porta era la segona. Em va sobtar que en el porter automàtic, el pulsador del tercer segona, estès marcat amb un cercle vermell. Coses de nens, vaig pensar. Al vidre de la porta hi posava amb lletres rascades al vidre “PUTAS”. Coses de nens, vaig tornar a pensar. Em disposava a tocar el timbre quan un vaig veure un noi que venia cap a la porta. Vaig esperar a que obrís i vaig entrar. Vaig pujar per les escales fins al tercer pis i vaig tocar el timbre. Sorpresa meva quan la noia que va obrir la porta va ser la Maria vestida, bé, vestida no. Podríem dir tapada amb unes mitges blanques i una lliga cama. Un tanga també blanc el qual deixava entreveure tot el seu sexe totalment depilat i una camiseta blanca de gassa transparent amb uns brillantets que dibuixaven la Hello Kitty. La veritat és que estava molt i molt sexi i provocadora, i m’hauria encantat si no hagués vist la sorpresa a la seva cara i dues de les seves amigues darrera seu vestides de manera semblant. Una d’elles sortia d’una habitació amb un home d’uns cinquanta anys vestit amb americana i corbata.
-Que fas vestida així, vaig preguntar-li sorprès.
-Ostres que fas aquí, respon ella. No és el que et penses.
-I que és el que penso. No s’havia que pensar de tot allò, tot i que anava lligant caps. Últimament no venia els caps de setmana, moltes vegades no agafava el telèfon, i el fet del cercle vermell i la guixada de “PUTAS” al vidre em va fer acabar d’arrodonir les coses.
-A que et dediques?, que fas? Li vaig dir amb una veu tremolosa i els ulls humits que al cap de pocs segons esclatarien i m’inundarien la cara de llàgrimes.
-No és el que et penses, no és el que et penses, repetia ella.
Darrera seu l’home li va demanar pas, va sortir per la porta amb una ample rialla a la cara i va agafar l’ascensor per baixar. L’Eva i l’Anna, que eren darrera seu se la miraven amb ulls de pena, sense saber que dir ni que pensar. Faltava la Marta, que segurament estaria en alguna habitació amb algú fent qui sap què en no si quina posició.
Voldrà alguna cosa de postres.
-Perdó, digui, què...
-Perdoni senyor, que si voldrà alguna cosa de postres.
-Ostres... No, no, porti’m un cafè, curt si us plau.
Tornava a estar al restaurant. Sense adonar-se’n ja s’havia menjat el segon plat i havia demanat una altre copa de vi, l’ampolla se li va fer curta.
No sabia quanta estona va estar absort en els seus pensaments. Va mirar el rellotge, no el portava. Va posar-se la mà a la butxaca buscant el mòbil, no el portava.
-Perdoni, quina hora és, li va preguntar al cambrer quan li va portar el cafè.
Són les onze i deu minuts.
Portava allà més de dues hores i el temps semblava que li havia passat volant.
-Porti’m el compte si us plau.
Aquella ampolla de vi, maleïda ampolla de vi, va fer-li recordar un passat que feia temps que intentava oblidar, però que encara no ho havia fet, no havia donat el pas cap endavant tot i que desprès de la Maria va haver-hi altres noies. La recordava, no sempre, no cada dia, però de tant en tant la recordava i els seus ulls, tèrbols de records, brollaven salades llàgrimes per les seves galtes.
-Tingui el compte.
- Esperi, cobri quaranta-cinc, gràcies.
