dijous, 27 de gener del 2011

Segueixo amb la història de les mirades que tot hi haver començat  per una tonteria sembla que va agafant forma. Un altre part de Mirades creuades (Ell part 2), la tercera, esperem que la inspiració i el temps em doni per continuar-la.

ELL (II)

Respira profundament, tanca el llibre, agafa el tiquet del compte i s’aixeca de la cadira. No sap cap a on el portarà la nit, però sap que no vol tornar a casa, encara no. Massa records han desbordat la seva ment i no podria tancar els ulls i dormir. Passaria la nit despert, una altre de tantes.
S’abriga amb la jaqueta negre, els guants i la bufanda i surt al carrer per seguir el seu camí cap a qui sap on. No té massa fred, potser és pel vi o potser ara no en fa tanta. Comença a caminar i  nota com unes petites gotes li comencen a mullar el rostre. És fosc, el cel és negre i no es veuen les estrelles. Cada cop plou més i més cosa que l’obliga a caminar més de pressa si no vol mullar-se. S’arrenca a córrer i entra en un bar, el primer que troba. És un bar petit, amb una llarga barra. Hi ha dos finestrals que donen al carrer. Te poques taules i al fons un sofà vermell amb una parella de joves que es miren enamorats. En una taula hi ha dos nois que s’expliquen alguna cosa. Deu ser divertida, pensa, ja que riuen tota l’estona. A la barra dos homes demanen una canya. Els cambrer se’ls mira amb cara de perdonavides,  emprenyat,  deu  portar una colla d’hores aguantant borratxos. Ell seu al final de la barra i obre el seu llibre, no es treu la jaqueta, encara te fred.
-Una copa de vi si us plau, negre si el té.
-Aquí té senyor,  diu el cambrer amb cara de cansat.
El tasta i comença la lectura de llibre.  No recorda l’ultima pàgina que havia llegit, així que comença per la quaranta-dos per fer memòria. Llegeix i llegeix, demana una altre copa de vi. Delicadament va passant les pàgines del llibre sense presses.  El cambrer s’acosta i se’l mira, no diu res. Sembla que intenti endevinar el títol de llibre i la trama. La copa encara és plena, no li retira.  Ell segueix llegint. Nota una sensació estranya, com si algú l’observés, aixeca lentament els ulls del seu llibre i es gira. En aquell moment dues mirades es creuen, solament per uns instants, però descobreix una noia de mirada  penetrant i amable però trista. Els ulls li brillen com dos diamants de gegantines dimensions i endevina en aquests una intensa tristesa. Tan sols unes mil·lèssimes de segon li han fet falta per descobrir quelcom en ella intrigant, alguna cosa que li desperta la imaginació i les ganes de conèixer-la. Ella es gira, avergonyida per haver estat descoberta per aquell desconegut i abaixa la mirada cap a la seva llibreta. Ell aguanta la mirada una estona més i l’observa descarat.
Una dona d’una trentena d’anys, sola en un bar, pensativa amb un bolígraf i un bloc. Amb la mirada perduda a estones mirant la seva llibreta, a estones observant la pluja que mulla els carrers de Girona. Morena o de cabell castany fosc, no ho endevina degut a la poca il·luminació del local, ulls grossos, brillants i penetrants. Cara allargada de faccions definides, amb el toc just de maquillatge. Llavis carnosos, grossos, pintats d’un color suau delicat. Està assentada d’esquena a ell, però se li endevina un cos de forma bonica i equilibrada. Té ganes de saber qui és, està totalment absort en aquest pensament i  no pot pensar en res més Ja no llegeix, només observa, mira i intenta endinsar-se en els pensament d’aquella misteriosa dona. S’acaba la copa de vi, tanca i es guarda el llibre a la butxaca i demana el compte al cambrer.
-Pot cobrar-me si us plau, cobri també el que ha pres la noia del costat de la finestra.
S’aixeca i se la mira, pensa en dirigir-se cap a ella i dir-li alguna cosa. No sap que fer, fa temps que no aborda ningú i no té pràctica. Això de lligar ja no és per mi, pensa.
La noia segueix escrivint amb els ulls fixos al bloc, però ell, obrint la porta a punt de marxar, s’adona que els seus ulls desprenen unes grosses llàgrimes que llisquen suaument per les galtes rosades. S’entristeix i decideix acostar-se cap a la finestra.
-Crec que en necessites un d’aquest, li diu mentre amb la mà dreta li allarga un mocador de paper.
Ella es gira sortint per uns segons de la seva abstracció. És l’home del llibre es diu interiorment. Queda parada, no sap que dir ni que fer. El mira als ulls i endevina en ell una  mirada de sincera preocupació.
-Sempre són benvinguts els gestos amables, encara que provinguin d'un desconegut. Diu amb una veu trencada però somrient.
Tos dos resten callats, muts. Un ésser humà davant d'un altre, mirant-se amb calidesa.
Mentrestant a fora, la pluja neteja els carrers de Girona.

divendres, 21 de gener del 2011

Mirades creuades.

(Ell)

Mirades creuades II

Dimecres vespre, cap a  les vuit arriba a Girona. Està sol, vol estar sol. És una nit d'aquelles en la que no té ganes de fer res ni de parlar amb ningú. Tot i això decideix anar a fer un tomb. Després de més de vint minuts buscant un lloc per aparcar, pot deixar el cotxe a l’aparcament del costat del passeig de José Canalejas. Agafa la cartera, i un llibre, el mòbil el deixa el cotxe, i es prepara per sortir fora. Fa fred, però amb la jaqueta gruixuda negre, la bufanda i els guants, quasi bé no la nota. D’aquí poc serà hora de sopar,  pensa. Encara no té massa gana. Desprès de voltar  una estona mirant aparadors de botigues engalanades fins al capdamunt acaba a la plaça Independència,  a la Dolce Vita. Un restaurant italià que fa temps que no trepitja,  l'ultima vegada no li va agradar gaire i va pensar no tornar-hi més, contràries contradiccions.
A l'entrada una noia rossa, alta, guapa i ben maquillada d'uns vint-i-sis anys li  dona la benvinguda.
-Comencem  bé, pensa.  La cambrera agafa un "walkie talkie" i parla amb algú. -Ja pot passar, si vol, l’esperen més endavant. Se la mira de dalt a baix, li dona les gràcies i entra cap a la sala. Un noi jovenet el fa passar i li diu que segui en una taula al costat d'una paret plena de fotografies de pasta i pizza.
No hi ha massa gent, tampoc en necessita més. Li  porten la carta, una mica de pà i unes olives que piquen molt i li fan demanar una cervesa. -Estrella, San Miguel, Peronni... respon el cambrer. -Una Peronni, estic en  un italià.  Al cap de pocs minuts torna a venir el cambrer amb un bolígraf i un bloc de comandes. -Que desitja?
-De primer una amanida de tomàquet i mozzarella, de segon prendré uns nyoquis amb salsa de formatge. –I per veure, que li poso? -Posi’m un vi de la terra, un Peralada Tres Finques si us plau. –Aigua? – No gràcies.
Li porten el vi i li donen a provar: -Que li sembla? -Estarà bé, gracies. En aquell moment  recorda aquell curset d’enologia, que una vegada, fa uns anys havia fet. Es posa a prova.  Aixeca la copa. És una copa transparent, neta, de boca ampla. Es mira el vi,  l’analitza.  Color verm ell cirera de capa mitja, amb un aroma a fruites madures i fines notes de torrefacció derivades de la criança en botes de roure. A la boca és carnós, però també fluid i equilibrat. Els seus tanins són fins i molt madurs. És un vi que té molt bon pas de boca i un post gust llarg i arrodonit. Es queda pensatiu i per uns instants li canvia la mirada. Recorda  que en aquell curset va conèixer a la Maria. Una noia que el va acompanyar durant tres anys de la seva vida.  En aquells temps ell era diferent. Treballava en una botiga d’esports mentre intentava acabar els seus estudis de psicologia. Una carrera que no va finalitzar  mai. Era jove i estúpid. Era massa bo li deien els seus amics. Ella era dolça com la mel i tenia una llavis i un cos que el feien embogir. Quan la recordava sobre en el seu llit, amb aquells conjunts de roba interior tan sexis i fent uns moviments i unes danses d’una sensualitat infinita, encara ara,  notava en els seu entrecuix una escalfor  i una excitació mai superada per qualsevol altre relació.
La Maria era filla d’una família de metges de Girona, i seguint amb la tradició familiar, cursava els estudis de medicina. Estudiava a Barcelona on s’hi passava tota la setmana i tornava a Girona el cap de setmana a casa del pares. A la gran ciutat vivia en un pis amb tres amigues més. Dues noies també de Girona, la Marta i l’Eva i una altre noia d’un petit poble del ripollès, l’Anna. Eren quatre noies joves, estudiants, enamoradisses i amb ganes de viure i experimentar. Sortien a les nits, cada nit. Anaven a locals i bars fins  a les tantes de la matinada, es barrejaven amb altres estudiants d’altres ciutats del món. Això els feia gastar molts més diners dels que els seus pares els donaven. No arribaven a tot arreu. El lloguer del pis, l’aigua, el gas, el telèfon mòbil, el menjar, les festes a les nits, així que totes elles, de mutu acord van decidir posar-se a treballar. Però no una feina normal com ara en un bar, en un supermercat o botiga, no. Això no feia per elles i no era de bon compaginar amb els estudis i la festa de la nit barcelonina. Van muntar un pis franc on es prostituïen per guanyar diners i de passada passar-s’ho bé, ja que el sexe els encantava.
-Ostres quins records, pensa. En qüestió de 20 segons li han passat  pel cap diversos anys de la seva vida.  Al  aixecar el cap s’adona que davant seu ja té l’amanida que havia demanat i no recorda com ha arribat allà. Estava tan capficat en els meus pensaments que no ha vist ni el cambrer.
S’emplena una altre copa de vi, fa un glop, fa un altre glop,  i comença a menjar. Agafa el llibre que portava a la gran butxaca del seu abric negre i l’obre per la pagina 36. Llegeix. S’acaba el primer plat. Li  porten el segon. Emplena una altre copa de vi i beu.
Cada cop li costa més llegir, ja que gairebé l’ampolla de vi és buida i la seva copa també. Es nota una mica distret per les altes concentracions d’alcohol que li estan arribant a la sang. Acluca els ulls, baixa el cap i recorda...
Elles tenien un negoci que prosperava, cada cop tenien més i més feina. Feien tota mena de serveis sexuals i els preus no eren abusius. Serveis al seu pis, amb una noia, dues, tres o fins i tot les quatre, tot depenia del poder adquisitiu del client. Feien lèsbics amb els clients i també amb les clientes, ja que tenien varietat de gustos i estaven obertes a qualsevol experiència. Gaudien del sexe i a més guanyaven diners, molts diners. Feien serveis a domicili, a hotels. Feien d’acompanyants per a executius quan hi havia convencions a Barcelona. Els acompanyaven a reunions, a sopars o simplement al llit. Cada cop era més difícil compaginar la feina amb els estudis de medicina i amb les anades i tornades els caps de setmana a Girona. La feina els absorbia i tot això ho feien d’esquena als pares, xicots i amics. Ningú a Girona pensava que elles, tan bones noies que semblaven, es poguessin dedicar a la prostitució.  Fins que, com tot a la vida, s’acaba descobrint.
Un dimarts del més de febrer em vaig aixecar amb molt mal de cap. No vaig anar a la universitat i vaig trucar a la feina dient que no hi aniria. Al cap de poques hores m’havia recuperat, no s’havia com, ja que no m’havia pres cap medicament, però em trobava bé.
Aprofitant que  no havia d’anar a la feina vaig optar per agafar el cotxe i anar a veure la Maria a Barcelona. El cap de setmana passat no havia vingut i feia gairebé quinze dies que no ens veiem. Jo la trobava a faltar, ella a mi, per sorpresa meva, no. Cap a la una del migdia arribava a la gran ciutat i em dirigia cap al pis de la Maria i les seves amigues.
En  aquell barri  hi havia molts problemes per aparcar cosa que em va fer voltar durant més de mitja hora. Vaig aparcar  i  vaig baixar del cotxe. El pis estava a uns deu minuts caminant. El dia era clar i el sol lluïa, era net però l’ambient era gris suposo que per la pol·lució de la gran ciutat. El carrer es deia d’Argullòs i el pis estava al costat d’una placeta a sobre un local amb un cartell blanc amb lletres blaves i vermelles que hi posava “ Bar- restaurante- marisqueria. Casa Antonio”. Em vaig dirigir cap a la porta d’entrada dels pisos. El seu era el tercer i la porta era la segona.  Em va sobtar que en el porter automàtic, el pulsador del tercer segona, estès  marcat amb un cercle vermell. Coses de nens, vaig pensar. Al vidre de la porta hi  posava amb lletres rascades al vidre “PUTAS”. Coses de nens, vaig tornar a pensar. Em disposava a tocar el timbre quan un vaig veure un noi que venia cap a la porta. Vaig esperar a          que obrís i vaig entrar. Vaig pujar per les escales fins al tercer pis i vaig tocar el timbre. Sorpresa meva quan la noia que va obrir la porta va ser la Maria vestida, bé, vestida no. Podríem dir tapada amb unes mitges blanques i una lliga cama. Un tanga també blanc el qual deixava entreveure tot el seu sexe totalment depilat  i una camiseta blanca de gassa transparent amb uns brillantets que dibuixaven  la Hello Kitty. La veritat és que estava molt i molt sexi i provocadora, i m’hauria encantat si no hagués vist la sorpresa a la seva cara i dues de les seves amigues darrera seu vestides de manera semblant. Una d’elles sortia d’una habitació amb un home d’uns cinquanta anys vestit amb americana i corbata.
-Que fas vestida així, vaig preguntar-li sorprès.
-Ostres que fas aquí, respon ella. No és el que et penses.
-I que és el que penso. No s’havia que pensar de tot allò, tot i que anava lligant caps. Últimament no venia els caps de setmana, moltes vegades no agafava el telèfon, i el fet del cercle vermell i la guixada de “PUTAS” al vidre em va fer acabar d’arrodonir les coses.
-A que et dediques?, que fas? Li vaig dir amb una veu tremolosa i els ulls humits que al cap de pocs segons esclatarien i m’inundarien la cara de llàgrimes.
-No és el que et penses, no és el que et penses, repetia ella.
Darrera seu l’home li va demanar pas, va sortir per la porta amb una ample rialla a la cara i va agafar l’ascensor per baixar.  L’Eva i l’Anna, que eren darrera seu se la miraven amb ulls de pena, sense saber que dir ni que pensar. Faltava la Marta, que segurament estaria en alguna habitació amb algú fent qui sap què en no si quina posició.
Voldrà alguna cosa de postres.
-Perdó, digui, què...
-Perdoni senyor, que si voldrà alguna cosa de postres.
-Ostres... No, no, porti’m un cafè, curt si us plau.
Tornava a estar al restaurant. Sense adonar-se’n ja s’havia menjat el segon plat i havia demanat una altre copa de vi,  l’ampolla se li va fer curta.
No sabia quanta estona va estar absort en els seus pensaments. Va mirar el rellotge, no el portava. Va posar-se la mà a la butxaca buscant el mòbil, no el portava.
-Perdoni, quina hora és, li va preguntar al cambrer quan li va portar el cafè.
Són les onze i deu minuts.
Portava allà més de dues hores i el temps semblava que li havia passat volant.
-Porti’m el compte si us plau.
Aquella ampolla de vi, maleïda ampolla de vi, va fer-li  recordar un passat que feia temps que intentava oblidar, però que  encara no ho havia fet, no havia donat el pas cap endavant  tot i que desprès de la Maria va haver-hi altres noies. La recordava, no sempre, no cada dia, però de tant en tant la recordava i els seus ulls, tèrbols de records, brollaven salades llàgrimes per les seves galtes.
-Tingui el compte.
- Esperi, cobri quaranta-cinc, gràcies.

dimecres, 12 de gener del 2011

Parella misteriosa




Ens expliquem coses al bloc, comentem les experiències viscudes, les teves i les meves. Diem coses que segurament, si estessim un davant de l'altre, no ens diriem. No ens coneixem, o potser si.
I si ..... quedem.
Però no d'una manera normal, no. Tu tens la teva identitat, jo la meva. Tu ets anòmina, jo també. Un dia entre setmana, el més que ve o l'altre, al  vespre.
Un experiment sociològic que pot resultar interesant.
Un bar de Girona amb poca llum, al vespre. Amb la cara tapada per un antifaç o una mascara ens esperarem assentats en una taula arraconada amb espelmes. Cadascú portarà un bloc i una bolígraf.
Hi haurà unes regles. Poques però sensilles.
-La primera és estar tota l'estona amb la cara tapada. No importa cap a on desemboqui la nit. Pero mai revelarem el nostre rostre.
-La segona. No parlarem. Només ens comunicarem per escrit, utilitzant el bloc i el bolígraf i amb els gestos d'una cara inanimada.

La majoria de les vegades en les relacions humanes, la gent es deixa portar per les primeres impresions, ja sigui per l'aparença d'aquell que tenim davant o per els mots que surten dels seus llavis.  Si deixem de banda aquestes dues coses, nomès ens comunicarem amb l'ànima. Ens direm, per escrit, tot el que volguem. Amb una màscara davant la cara la vergonya o el fet de quedar malament amb l'altre desapareix.  Et diré el que penso, em diràs el que penses. Ens ho prendrem bé o malament, tal i fa. No ens coneixem ni ens coneixerem, almenys aquell dia.
Descobriré  com ets tu, descobriràs com sóc jo.



Pot ser interesant ...