EL PODER A LES MEVES MANS

Per causes desconegudes ha arribat a les meves mans un conjunt de llibres, bé,  millor dit un conjunt de llibres virtuals, e-books. Abans de començar demano perdó a escriptors, editors i editorials, llibreters, funcionaris de biblioteca... Gent que es relaciona i treballa amb llibres i que estima la seva feina i que per culpa de gent com jo, disminueixen els seus ingresos i es posa en perill el seu lloc de treball. Bé la culpa no és únicament meva i repeteixo que tots aquests documents han arribat a les meves mans de forma desconeguda.

LA INFORMACIÓ ÉS PODER!! i quina cosa més eròtica hi ha que tenir poder?

Un recull de quatre-cents documents entre llibres i manuals sobre la tècnica del flirteig.

Quins són els millors llocs per tenir una primera trobada?. Com impresionar en la teva primera cita? Que dir per no espantar a la persona amb qui has quedat? Principis basics de les cites?  Cites per a tontets? Com enamorar l'altre persona?  Com ser un bon xicot/xicota? Com dominar una situació de parella indomable? Principis avançats de la seducció? Com fer que qualsevol s'enamori de tu?  i segueixo, encara n'hi ha més.

Com ser un iman per les dones? Tres volum sobre tecniques de seducció. Com ser més romantic? etcètera. Inclùs manuals de com ser un bon amant, com fer un bon massatge, massatges sexuals, hipnosis per aconseguir la persona estimada i manuals de manipulació . Bé una colla de llibres i manuals que ens poden convertir en verdades gurus de les relacions personals. Els llegiré? No ho sé. Potser tanta informació fins i tot pot arribar a ser perillosa sobretot per una persona que té parella. Però de totes maneres pot ser interessant i més per una persona com jo que li fascinen les relacions personals i les reaccions provocades. Potser si que els llegiré i fins i tot faré un estudi sobre la veracitat d'aquests documents i les seves explicacions.

I ara faig una crida que crec obligada: Dones de Girona, compte que vinc!!!!! jajajaja!

Continuació mirades creuades

La quarta part.

(Ella)

Ella s’aixeca seguint amb la mirada la brillantor dels seus ulls i s’acosta a la barra.

-Que li dec? Pregunta al cambrer.

-Res, el senyor ha pagat la seva copa.

S’acosta altre vegada cap a l’home del llibre, li dona les gracies i surt del bar.

Ja és fosc, no porta paraigües i plou a bots i barrals. Fa fred. S’arrenca a córrer.  Dintre seu encara sent la calidesa d’aquella mirada.

Pocs minuts desprès arriba davant d’una gran porta verda. Posa les mans dintre la bossa grossa i remena, busca, no troba les claus.

 –On són les claus!, crida en veu alta, enfadada,  mentre la pluja mulla tota seva roba.  Potser les he deixat sobre la taula del bar sense adonar-me’n, pensa. Potser  m’han caigut a terra quan he agafat la llibreta...

Corre altre vegada cap al bar intentant esquivar les basses que la pluja ha deixat al seu darrera, i tot i que només està a cinc minuts del seu pis, la carrera se li fa eterna. Sembla no arribar mai. Té una estranya sensació de por, de solitud. Està trista i emprenyada. Està molla, xopa. De cop i volta una claror brillant l’enlluerna. Tot el cel s’il·lumina per uns instants, i tot seguit... brooom! Un gran tro segueix l’estela del llamp descomunal. Tot el carrer queda fosc. Els fanals s’apaguen . Les botigues ja han tancat. Està núvol i no es veu la lluna.  No hi ha llum. Opaca obscuritat. Tot és fosc, negre absolut. No hi ha ningú.

Queda garratibada. Les cames, els braços, tot el cos li queda rígid. Potser per l’espant, potser per la fred, potser per que té tota la roba mullada, els cabells despentinats...  No es mou. Resta acostada a la paret d’una casa. La pluja li segueix caient sobre els la cara, sobre aquells cabells arrissats de color castany fosc, que ara són totalment negres. Un fred glaçat l’envaeix i  la congela per dins. Plora. Les llàgrimes es confonen amb les grans gotes d’aigua que li llisquen per la cara. No pot pensar, està abatuda. La tristesa li guanya la partida. Nota que tot se li ha girat en contra i no te força per tornar a aixecar-se. No hi ha ningú pels carrers i està sola, encongida, acostada a una paret deixant que la freda pluja caigui sobre seu.

Potser hi ha estat cinc minuts, potser deu, però aquell incident se li ha fet etern. Sembla que porti setmanes sota aquella pluja. Molla fins al moll de l’os aconsegueix aixecar-se i arribar fins al bar. Obre la porta i entra. No hi havia llum i tampoc massa gent  per culpa de la tempesta però els pocs que beuen es giren en veure-la entrar. No perquè la trobin atractiva com li havia passat altres vegades, no, aquest cop en els ulls de la gent es llegeix la tristesa i pena que despren aquell cos moll que deixa el terra del bar negat d’aigua.  

-Perdoni que ha trobat unes claus, unes que tenien un clauer metàl·lic en forma d’estrella? Li  pregunta al cambrer amb veu trista i trencada.

-Si. Són aquestes? Se les ha deixat sobre la taula.

-Gràcies bona nit, contesta dirigint-se lentament cap al carrer on encara plou a bots i barrals.

Al cap de poca estona arriba a casa seva, aquesta vegada amb les claus a la ma. Obre la gran porta verda de l’entrada i es disposa a pujar les vint-i-vuit escales que la separen del seu pis, el segon segona. Entra cap a dins amb passos tristos i silenciosos, amb els ulls molls de llàgrimes o de gotes d’aigua i una mirada de decepció i dolor.  Està  enfadada amb ella i amb el món, està dolguda, enrabiada.  Només el seu gos l’espera ansiós de veure-la. Ella li toca el cap amb suavitat sense mirar-lo i s’encamina cap a l’habitació. Es despulla, s’asseca el cos moll i s’estira al llit. Una gran ràbia explota dins seu no pot fer res més que cridar i plorar.

Contradiccions...

Tenim el que no volem i volem el que no tenim. Sempre és igual!

Qui algun cop a la  seva vida no s'ha sentit fora de lloc, en un món estrany en el que no saps realment que hi fas o que hi pintes. Jo en aquests moments em sento sense pinzell.

Tincs moltes coses que altres desitjen, i no en el sentit material. Tinc parella, tinc feina, tinc una vivenda, bé, encara la té el banc. Tinc vehícle i fins i tot tinc algun estalvi. Tinc estabilitat social i emocional. Tinc algún que altre amic també, no gaires... I tot i tenir tot això que és molt, em falta...

Ara canviaria l'estabilitat social per l'avetura, l'estabilitat emocional per la llibertat i les noves relacions. La casa per el viatge a llocs desconeguts, el vehícle per la bicicleta. Els amics, els amics no els canviaria, aixó no.

Que passa quan sembla que et falta alguna cosa i realment no saps que és?

L'altre dia parlant amb una desconeguda, un tal Eli de girona rodalies, em comentava i no se com vam arrivar a tal conversa, que la seva millor amiga té un amant. Ella es pregutava a si mateixa si la seva relació amb la parella funcionava o no. Jo em qüestiono el mateix.

Però si que funciona la relació. El que passa és que sempre és igual. No importa les relacions passades i l'especial que pugui semblar una nova conquesta. Al pricipi tot és bonic, màgic, meravellòs. Es respira amor, vols estar amb ell/ella a totes hores, el sexe es freqüent i fantàstic. Fas coses noves i tots dos deixen de ser ells mateixos per ser part de l'altre. Però tot això té una caducitat que dura el que dura. Uns mesos, pocs anys... depèn de la intensitat que hi posi cadascú. I desprès que!

Desprès queda el que realment és. El noi que canviava el futbol per anar al teatre, que canviava les cerveses amb els amics per el cinema... Ella que s'aguantava el seu malhumor quan tenia la regla o que canviava els dissabtes tarda de botigues per estar amb el seu estimat. Tot això és el que queda i el que s'ha d'acceptar. Tothom és com és i aquell savi ja ho deia. "És més fàcil canviar el curs d'un riu que el caràcter d'una persona". Molta raó tenia. Veiem que em el temps les coses no canvien.

Tot això sempre serà així encara que canviis mil vegades de parella. La màgia del principi d'esvaeix i queda la realitat. I en aquests casos que s'ha de fer?

Arribo a la conclusió, i no m'agrada massa, que la idea de l'amant no és una mala idea i fins i tot pot arrivar a reforçar la relació de parella. Coneixer a algú paral·lelament, quedar amb ell/ella. Al principi com dos amics que interncanvien experiencies i es coneixen prenen un café. Més endevant algun dinar o sopar esporàdic, esperant amb aquella il·lusió de l'enamorat, cap a on porta la tarda o la nit.  Una ampolla de vi, unes mirades, una carícia... qui sap...

Però tot aixó es arriscat. Arrisques per una tonteria una relació potser de molts anys Per això es necessita pràctica i discreció i que els dos integrants de l'engany tinguin les coses molt clares. Nomès ha d'haver-hi morbositat i sexe, mai amor.

Amb aquesta idea aconseguiriem tenir-ho tot. L'estabilitat de la parella, que evidentment no deixerem si es que la cosa no va molt malament i l'emoció de l'inesperat. Fer coses que es consideren prohibides, no dic que ho siguin,  té un morbo afegit i una curiositat, que a més d'un, ens pot atrapar.

Bé arribant a aquet punt ja no se si el que dic són tonteries o si realement tot aixó té algun tipus de sentit. Jo en aquests moments em sentó aixi i tu?