Continuació mirades creuades

La quarta part.

(Ella)

Ella s’aixeca seguint amb la mirada la brillantor dels seus ulls i s’acosta a la barra.

-Que li dec? Pregunta al cambrer.

-Res, el senyor ha pagat la seva copa.

S’acosta altre vegada cap a l’home del llibre, li dona les gracies i surt del bar.

Ja és fosc, no porta paraigües i plou a bots i barrals. Fa fred. S’arrenca a córrer.  Dintre seu encara sent la calidesa d’aquella mirada.

Pocs minuts desprès arriba davant d’una gran porta verda. Posa les mans dintre la bossa grossa i remena, busca, no troba les claus.

 –On són les claus!, crida en veu alta, enfadada,  mentre la pluja mulla tota seva roba.  Potser les he deixat sobre la taula del bar sense adonar-me’n, pensa. Potser  m’han caigut a terra quan he agafat la llibreta...

Corre altre vegada cap al bar intentant esquivar les basses que la pluja ha deixat al seu darrera, i tot i que només està a cinc minuts del seu pis, la carrera se li fa eterna. Sembla no arribar mai. Té una estranya sensació de por, de solitud. Està trista i emprenyada. Està molla, xopa. De cop i volta una claror brillant l’enlluerna. Tot el cel s’il·lumina per uns instants, i tot seguit... brooom! Un gran tro segueix l’estela del llamp descomunal. Tot el carrer queda fosc. Els fanals s’apaguen . Les botigues ja han tancat. Està núvol i no es veu la lluna.  No hi ha llum. Opaca obscuritat. Tot és fosc, negre absolut. No hi ha ningú.

Queda garratibada. Les cames, els braços, tot el cos li queda rígid. Potser per l’espant, potser per la fred, potser per que té tota la roba mullada, els cabells despentinats...  No es mou. Resta acostada a la paret d’una casa. La pluja li segueix caient sobre els la cara, sobre aquells cabells arrissats de color castany fosc, que ara són totalment negres. Un fred glaçat l’envaeix i  la congela per dins. Plora. Les llàgrimes es confonen amb les grans gotes d’aigua que li llisquen per la cara. No pot pensar, està abatuda. La tristesa li guanya la partida. Nota que tot se li ha girat en contra i no te força per tornar a aixecar-se. No hi ha ningú pels carrers i està sola, encongida, acostada a una paret deixant que la freda pluja caigui sobre seu.

Potser hi ha estat cinc minuts, potser deu, però aquell incident se li ha fet etern. Sembla que porti setmanes sota aquella pluja. Molla fins al moll de l’os aconsegueix aixecar-se i arribar fins al bar. Obre la porta i entra. No hi havia llum i tampoc massa gent  per culpa de la tempesta però els pocs que beuen es giren en veure-la entrar. No perquè la trobin atractiva com li havia passat altres vegades, no, aquest cop en els ulls de la gent es llegeix la tristesa i pena que despren aquell cos moll que deixa el terra del bar negat d’aigua.  

-Perdoni que ha trobat unes claus, unes que tenien un clauer metàl·lic en forma d’estrella? Li  pregunta al cambrer amb veu trista i trencada.

-Si. Són aquestes? Se les ha deixat sobre la taula.

-Gràcies bona nit, contesta dirigint-se lentament cap al carrer on encara plou a bots i barrals.

Al cap de poca estona arriba a casa seva, aquesta vegada amb les claus a la ma. Obre la gran porta verda de l’entrada i es disposa a pujar les vint-i-vuit escales que la separen del seu pis, el segon segona. Entra cap a dins amb passos tristos i silenciosos, amb els ulls molls de llàgrimes o de gotes d’aigua i una mirada de decepció i dolor.  Està  enfadada amb ella i amb el món, està dolguda, enrabiada.  Només el seu gos l’espera ansiós de veure-la. Ella li toca el cap amb suavitat sense mirar-lo i s’encamina cap a l’habitació. Es despulla, s’asseca el cos moll i s’estira al llit. Una gran ràbia explota dins seu no pot fer res més que cridar i plorar.