ELL (II)
Respira profundament, tanca el llibre, agafa el tiquet del compte i s’aixeca de la cadira. No sap cap a on el portarà la nit, però sap que no vol tornar a casa, encara no. Massa records han desbordat la seva ment i no podria tancar els ulls i dormir. Passaria la nit despert, una altre de tantes.
S’abriga amb la jaqueta negre, els guants i la bufanda i surt al carrer per seguir el seu camí cap a qui sap on. No té massa fred, potser és pel vi o potser ara no en fa tanta. Comença a caminar i nota com unes petites gotes li comencen a mullar el rostre. És fosc, el cel és negre i no es veuen les estrelles. Cada cop plou més i més cosa que l’obliga a caminar més de pressa si no vol mullar-se. S’arrenca a córrer i entra en un bar, el primer que troba. És un bar petit, amb una llarga barra. Hi ha dos finestrals que donen al carrer. Te poques taules i al fons un sofà vermell amb una parella de joves que es miren enamorats. En una taula hi ha dos nois que s’expliquen alguna cosa. Deu ser divertida, pensa, ja que riuen tota l’estona. A la barra dos homes demanen una canya. Els cambrer se’ls mira amb cara de perdonavides, emprenyat, deu portar una colla d’hores aguantant borratxos. Ell seu al final de la barra i obre el seu llibre, no es treu la jaqueta, encara te fred.
-Una copa de vi si us plau, negre si el té.
-Aquí té senyor, diu el cambrer amb cara de cansat.
El tasta i comença la lectura de llibre. No recorda l’ultima pàgina que havia llegit, així que comença per la quaranta-dos per fer memòria. Llegeix i llegeix, demana una altre copa de vi. Delicadament va passant les pàgines del llibre sense presses. El cambrer s’acosta i se’l mira, no diu res. Sembla que intenti endevinar el títol de llibre i la trama. La copa encara és plena, no li retira. Ell segueix llegint. Nota una sensació estranya, com si algú l’observés, aixeca lentament els ulls del seu llibre i es gira. En aquell moment dues mirades es creuen, solament per uns instants, però descobreix una noia de mirada penetrant i amable però trista. Els ulls li brillen com dos diamants de gegantines dimensions i endevina en aquests una intensa tristesa. Tan sols unes mil·lèssimes de segon li han fet falta per descobrir quelcom en ella intrigant, alguna cosa que li desperta la imaginació i les ganes de conèixer-la. Ella es gira, avergonyida per haver estat descoberta per aquell desconegut i abaixa la mirada cap a la seva llibreta. Ell aguanta la mirada una estona més i l’observa descarat.
Una dona d’una trentena d’anys, sola en un bar, pensativa amb un bolígraf i un bloc. Amb la mirada perduda a estones mirant la seva llibreta, a estones observant la pluja que mulla els carrers de Girona. Morena o de cabell castany fosc, no ho endevina degut a la poca il·luminació del local, ulls grossos, brillants i penetrants. Cara allargada de faccions definides, amb el toc just de maquillatge. Llavis carnosos, grossos, pintats d’un color suau delicat. Està assentada d’esquena a ell, però se li endevina un cos de forma bonica i equilibrada. Té ganes de saber qui és, està totalment absort en aquest pensament i no pot pensar en res més Ja no llegeix, només observa, mira i intenta endinsar-se en els pensament d’aquella misteriosa dona. S’acaba la copa de vi, tanca i es guarda el llibre a la butxaca i demana el compte al cambrer.
-Pot cobrar-me si us plau, cobri també el que ha pres la noia del costat de la finestra.
S’aixeca i se la mira, pensa en dirigir-se cap a ella i dir-li alguna cosa. No sap que fer, fa temps que no aborda ningú i no té pràctica. Això de lligar ja no és per mi, pensa.
La noia segueix escrivint amb els ulls fixos al bloc, però ell, obrint la porta a punt de marxar, s’adona que els seus ulls desprenen unes grosses llàgrimes que llisquen suaument per les galtes rosades. S’entristeix i decideix acostar-se cap a la finestra.
-Crec que en necessites un d’aquest, li diu mentre amb la mà dreta li allarga un mocador de paper.
Ella es gira sortint per uns segons de la seva abstracció. És l’home del llibre es diu interiorment. Queda parada, no sap que dir ni que fer. El mira als ulls i endevina en ell una mirada de sincera preocupació.
-Sempre són benvinguts els gestos amables, encara que provinguin d'un desconegut. Diu amb una veu trencada però somrient.
Tos dos resten callats, muts. Un ésser humà davant d'un altre, mirant-se amb calidesa.
Mentrestant a fora, la pluja neteja els carrers de Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada