Deu anys i encara et recordo.

Aquesta nit no he pogut dormir bé, m'he llevat de sobte. No és la primera nit que em passa. La son s'ha escapat per la finestra de l'habitació i els pensaments passats han tornat al meu cap. -Per què? -Qui sap?.

Ja farà uns deu anys que ens vam separar, i de tant en tant, tot i els anys que han passat encara et recordo.

Et recordo difuminada, estirada al llit al meu costat. Ja no puc endevinar si els teus ulls eren marrons o negres o si aquell piga tan sexi era a la dreta o a l'esquerra de la boca. Recordo els teus petons i  les teves caricies, pero no recordo el botó d'aquella camisa a ratlles de la feina que em descordaves primer o la cançò d'Obk que posaves quan volies robar-me la nit.

Recordo la primera vegada que ens vam veure, amb una mirada em vam tenir prou. A partir de llavors va començar una bonica història.

Eres morena, alta i la més bonica de les teves amigues. Eres llesta i inteligent i també desconfiada i gelosa, però això encara no ho sabia.

Van passar quasi bé cinc anys en els quals la felicitat ens desbordava. Erem l'enveja dels nostres amics, erem com deien ells "la parella perfecte". Entre nosaltres hi havia amor, amistat, complicitat, confiança... hi havia tot.

Recordo també les nits de bogeria sense dormir, acariciant la teva llarga melena. Recordo les nits a la platja, les escapades. Recordo aquell matí en que ens vam aixecar i vam decidir anar a fer una paella a València, o aquell dia de Festa Major a les dues de la matinada que vam agafar el cotxe per anar a esmorzar a Mònaco. Eren altres temps, temps de joventut, temps de bogeria i de gasolina barata. Temps d'emocions sense explicacions i sense massa responsabilitats. Eren temps per fer el boig.

Però tot acaba passant i al igual que les ganes de fer el boig marxaven per donar pas a les obligacions, també el nostre amor es diluia dia rera dia. Cada cop teniem menys temps l'un  per l'altre, i això es notava. Ho notavem nosaltres i la gent que teniem al voltant. Ho notava tothom. Vam passar de ser "la parella perfecte" a ser simplement "una parella" i poc temps desprès a ser aquells que sempre es barallaven, discutien i ploraven.

Com va ser que de tenir-ho tot i de ser una única ànima, vam passar a odiar-nos?

La teva desconfiaça i la teva gelosia sense fonaments va ser el que va donar lloc al dolor i  la ira, i paradoxament vas ser tu la que vas començar a tenir histories paral.leles i a jugar amb mi.

Et vas arrepentir de les teves accions moltes vegades, i em demanaves per quedar un i altre cop. Volies tornar amb mi. Jo com a ésser humà vaig empassegar moltes vegades amb la pedra que sempre estava al mateix lloc i no la veia, fins que un dia  vaig dir prou.

Com tantes altres vegades vam discutir, vam cridar i vam plorar, bé vas plorar. Jo ha havia acabat totes les meves llàgrimes i els meus ulls ja no rajaven. Suposo que en aquell moment, en el que les meves galtes ja no s'humitejaven per que no em quedaven llagrimes, vaig veure clar que ja no t'estimava. Potser et volia o t'apreciava, potser si, pero ja no t'estimava. Havia avorrit aquella persona que m'havia donat tantes alegries i m'havia fet tan felíç

Ara, desprès de tants anys no et culpo. Bé tampoc et vaig culpar en el seu moment. La culpa, si es que algú la tenia, era de tots dos.  I tot i que ho vaig passar malament, i tu també, ara recordo més coses bones que dolentes.

.... Tot i el que va passar, sempre tindràs un lloc  en el meu cor. Un lloc que és únicament teu i que porta el teu nom, per sempre...