No el recordo amb tots els punts i les comes, però era una cosa així.
Hi havia una illa on habitaven totes les emocions i tots els sentiments humans. Hi convivien tots, l'Amor, la Saviesa, la Por, l'Angoixa, l'Enveja, l'Odi... Tots eren allà.
Un dia, per sorpresa de tots els habitants de la illa, el Coneixement va convocar una reunió. Tots hi van assistir:
-Tinc una mala notícia. L'illa s'enfonsa
Totes les emocions van dir:
-Com pot ser! Sempre hem viscut aquí!
El coneixement quasibé mai s'equivoca, així que tots s'ho van creure.
-Tothom pot fer el que vulgui, va dir el Coneixement, però el millor seria que tothom construis una vaixell, una barca o alguna cosa amb la que es pugui marxar.
Totes les emocions van començar a fabricar un mitja per marxar de l'illa, totes, menys l'Amor.
L'Amor deia: -Deixar la illa, amb tot el que he viscut aquí. Com puc deixar totes aquestes coses. Els arbres, les pedres, la sorra de la platja...
I mentre tothom s'afanyava a contruir la barca, l'Amor es passejava per l'illa mirant cada flor, tocant cada pedra, acariciant cada arbre...
-Potser l'illa nomès s'enfonsi per una estona, potser torni a flotar. No pot ser?
I va quedar-se dies i dies veient com l'illa s'enfonsava.
L'Amor estava dolgut i nomès era capaç de plorar i plorar, i no pensava en construir.
Va pensar que l'illa era molt gran i que potser es podria refugiar a la part més alta, a la muntanya. Qualsevol cosa era millor que marxar.
Cada cop hi havia més i més aigua, i menys terra. Fins que es va quedar nomès amb una petita porció.
Ja no tenia la possibilitat de construir res, li va passar l'oportunitat
Des d'allà podia veure els seus companys a les barques. Tenia l'esperança de que, potser, algú el pujaria.
Va veure el vaixell de la riquesa.
-No em portaries pas a l'illa veïna?
I la riquesa va contestar:
-Estic tan carregada de diners i tresors que no tinc lloc per a tu. I va marxar sense mirar enrera.
Va veure venir el vaixell de la Vanitat.
-Si us plau... pots portar-me amb tu?
-Ja m'agradaria, pero estàs tan brut, i tens un aspecte tan desagradable. Faries el meu vaixell lleig. Adéu!
Quan ja no pensava que passes ningú més va passsar la Tristesa.
-Tristesa, se que tu m'entens, i no m'abandonaràs aquí. Tan sensible com ets. Em portaràs amb tu?
-Ja et portaria, però estic tan trista.... no em veig amb forces. Adéu!
L'Amor va adonar-se que es va lligar massa a les coses que tan estimava, ell i l'illa s'enfonsaria junts.
Va seure a l'únic lloc que quedava i va esperar a enfonsar-se amb l'illa.
De cop va sentir que el cridaven.
-Ei, ei!!
Era un vell amb una barca petita de rems que el cridava.
-És a mi? va preguntar l'Amor.
-Si, si. Vine, puja a la barca i ajuda'm a remar. Jo et salvaré
L'Amor el va mirar i va voler donar-li explicacions de perquè estava allà.
-Va puja, va dir el vell. No en vull saber res de que hi fas aqui. Puja!
Els dos, remant, es van allunyar de l'illa i aquesta es va enfonsar.
-Mai tornara a existir una illa com aquesta, va dir l'Amor.
-No, va dir el vell. Com aquesta no, mai més.
Quan van arribar a l'illa veïna l'Amor va comprendre que seguia viu, gracies al vell. Es va girar per donar-li les gràcies, però, misteriosament, el vell ja no hi era.
L'Amor, intrigat per saber qui era aquell vell, va dirigir-se cap a la Saviesa i li va preguntar.
-Com pot ser? No el conec i tot i això m'ha salvat. Qui és? Qui és?
La Saviesa el va mirar una estona i va dir:
-Ell és l'únic capaç d 'aconseguir que l'amor sobrevisqui quan el dolor d'una pèrdua et fa creure que és impossible seguir endavant. Ell és l'únic capaç de donar una nova oportunitat a l'amor quan sembla extinguir-se. El que et va salvar, Amor, és el Temps!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada