Quan era més jove tenia ganes de fer moltes coses.
Quan era més jove sortia de festa cada nit.
Quan era més jove anava a la feina sense massa ganes
i esperava sortir per continuar la festa fins demà al mati.
Ara que he crecut no surto de festa cada cap de setmana,
tinc responsabilitats que no em deixen ni tan sols dormir,
i penso que tinc sort de poder pagar totes les factures
i tenir deu euros per fer la cervesa amb algun amic.
Hi ha dies que tinc ganes d'agafar al cotxe i fugir a la Xina.
Hi ha dies que vull tancar-me a casa i no sortir mai més.
Hi ha dies que no tinc forces ni per anar a la feina.
Hi ha dies que penso que m'ensenyarà l'any demà al matí
Quan era més jove em divertia fent patir a les noies.
Quan era més jove era descarat i un panxacontent.
Quan era més jove era fort i guapo i sense cap problema,
i al mati em despertava en un llit estrany i no sabia amb qui.
Ara sóc més gran i això de les dones se'm fa més difícil.
Ja no tinc humor ni ganes ni vull ser com era abans.
Les coses canvien i la gent s'adapta a la nova vida.
No hi ha més remei, no pots ser un rebel, has d'acabar canviant.
Hi ha dies que no vull ser jo però tampoc cap altre.
Hi ha dies que vull tenir la parella al meu costat.
Hi ha dies que surto al carrer sense hora de tornada.
Hi ha dies que em llenço al buit esperant que passarà.
Quan era més jove bevia i bevia a les nits de festa,
i no m'espantava passar la ressaca al dia següent.
I esperava en tot moments els favors dels altres.
Era un inconscient i no sabia el que era millor per mi.
Ja no vull favors ni tenir deutes amb cap persona.
Ara sóc prou conscient i se que tot s'ha d'acabar tornant.
La ressaca m'espanta i ja no puc aixecar-me a qualsevol hora.
La feina m'espera i no es pot deixar pel dia desprès.
Hi ha dies en que ho engegaria tot a la merda.
Hi ha dies que estimo tot el que tinc al meu voltant.
Hi ha dies que ploro amb la més minúscula rialla.
Hi ha dies que ric amb de les desgracies d'algú que tinc aprop.
Quan era més jove no volia parelles ni lligams seriosos.
Quan era més jove volia gaudir del que em donava el món.
Quan era més jove necessitava l'adrenalina per les meves venes,
i no deixar escapar ni un moment de diversió nocturn.
Ara tins parella, tinc una habitatge, tinc una hipoteca.
Ara tinc una noia al meu costat que m'estima molt.
Jo t'estimo més del que mai he estimat a la meva vida.
Però de vegades sóc burro i Llucifer m'estira cap a ell.
Hi ha dies que estimo a la meva noia amb boja bogeria.
Hi ha dies que el cava me l'acabo bevent a la vora del mar.
Hi ha dies que el món s'atura i nomès hi sóm nosatres.
Hi ha dies que mai no comencen i ja coneixem la fi.
Podria seguir escrivint hores i hores negant el que abans estimava. Podria seguir parlant de tot el que no sóc. Podria, podria...
Una cançó de Sabina, a qui de jove no aguantava i ara escolto i admiro, m'ha portat a la reflexió i a plasmar-ho en un blog. Per què?
Sembla que això dels dubtes interns és una cosa molt comuna, (poder sóc jo la mala influència per l’Invasor), però això vol dir que estàs viu, i disposat a evolucionar, i això és el millor que es pot fer a la vida, EVOLUCIONAR.
ResponEliminaSi vas aquesta nit per Platja d’Aro ja ens veurem.
Cada cosa té el seu temps i hi ha temps per tot, el cas és anar aprenent quan és el moment.
ResponEliminaBenvingut al mon dels mil dubtes, hi ha un seient al meu costat...ja hi pots seure.
Quan estic així la única conclussió que en trec és que, en general, som molt desagraïts. No valorem el que tenim quan ho tenim i ni tan sols sabem si ho volem quan és al nostre abast.
Mutxi.
Potser el que he intentat comunicar no ho he expressat prou bé.
ResponEliminaCada moment a la vida de tota persona hi ha unes fases. Quan ets petit et diverteixes i jugues tot el dia. Seguidament comences a estudiar. Fas la primària i l'institut i comences a tontejar amb les noies. Vols la moto, sortir amb els amics i beure cervesa. Segueixes els estudis i els compagines amb la diversió nocturna. T'enamores i trobes una parella. Més endavant et cases, busques un habitatge i tens fills.
Potser aquest seria un ordre més o menys normal (no se qui el va imposar per primer cop, però és el que normalment acostuma a fer la gent).
Dins aquest ordre hi ha passos més importants que els altres. Passos obligatoris com el de jugar quan ets petit i estudiar, i passos que potser et pots saltar com el de casar-te i tenir fills. Però en el moment en que busques una parella massa aviat i tens fills sense haver passat per el període de diversió, aqui és on comencen els problemes.
Jo no tinc fills, però tincs amigues i parentes molt properes que si en tenen i van saltar-se el pas de la diversió. Ara, desprès de la separació, la reconciliació, els fills, les comunions i tota la pesca, troben a faltar no haver-se divertit en el moment que tocava i volen recuperar aquest temps. Amb la qual cosa intenten tornar a sortir de nit i buscar el que no han tingut mai. Deixen descuidats els nens, moltes vegades sols a casa (cosa impensable i fins i tot denunciable) i surten a divertir-se.
Tenen tot el dret del món a fer-ho però ara tenen unes responsabilitats que han de complir i no poden abandonar.
En el meu cas nomès estava intentar fer una mica d'ordre mental sobre el que feia fa uns anys i el que em veig obligar a fer ara. Ben bé no és una obligació ja que ho faig per que vull, o, com algú va dir una vegada "per que toca".
El que feiem fa uns anys ja no ho podem fer ara.
No crec que sigui un tema evolutiu com comenta el Single o un "quiero y no puedo" com diu la Mutxi. És tan sols un record del passat, un temps que no ha acabat de passar per mi i que recordo molt sovint. Un temps que mai més tornarà tal i com era abans. Són temps diferents i som persones diferents (aquí si entra l'evolució com a persona) i no poden ser comparats als temps passat.
Dies passats que no tornaran!!!
Fer les cosses "perquè toca" és el pitjor que podem fer. Jo vaig tindre el meu temps de diversió i vaig assentar cap quan no tocava, segons la gent, enparellada i embarassada als 24. No m'arrepenteixo de com he fet les cosses ni el temps en les que les he fet. Anyoro temps passats pero per la falta de responsabilitats que tenia llavors, no perque aquest siguin pitjors...suposo que és aixo al que et refereixes. Tot i aixi crec que el teu escrit té regust a "no faig el que realment voldria"...no se...
ResponEliminaMutxi.
Cada dia prenem desenes, centenars de decisions que ens canvien la vida i ens encaren cap a un nou camí. De vegaden encertem i de vegades no. Però no hi ha manera de saber com seria el nostre present si haguessim pres una altre decisió. L'única manera de saber-ho seria crean universos paral.lels i, almenys jo, de moment encara no n'he après.
ResponEliminaO sigui que tan se val si em triat bé o malament, el que és important és el nostre present, ja que el futur el decidirem amb les decisions futures.
I si crec que el meu present me l'he triat jo i suposo que ho he fet tan bé com he sabut. Que m'he equivocat en alguna decisió? Segurament si, i en moltes, però no és aquesta la il.lusió d'una vida?