Mirades creuades...

Recordo que fa temps vaig llegir, no se on, un escrit que d'alguna manera em va marcar, i que ara relaciono amb la resposta de la Bru del "que sents quan mires les estrelles..." Era una cosa cosa semblant a aixó:

Entra al bar, està sola. És una plujosa tarda de desembre i no sembla esperar a ningú. Demana a la barra una copa. La majoria dels que són allà l'observen i pensen que és una solterona amargada. Ella està farta dels típics tòpics. Dona sola, soltera amargada, home sol, solter d'or. Potser uns anys abans d'hauria emprenyat però ara, desprès de tantes experiències i històries pasades, li era igual el que penses una colla de gent que potser no tornaria a veure mai més.

Agafa la seva copa de vi negre de l'Empordà i s'apropa cap a la finestra. Seu. A fora, les gotes la pluja netegen  els carrers de Girona.  És una tarda perfecte per la melancolia...

De la seva gran bossa fosca treu una llibreta negre sense dibuixos i un boligraf que, amb els seus delicats llavis, destapa. Potser en altres circumstàcies hagues tret un notebook i hagues començat a teclejar, però avui no, prefereix un mètode més tradicional, més màgic, més real.

El boligraf llisca amb suavitat impregnant el papel blanc amb una bonica lletra petita, rodona, d'aquella que moltes dones tenen i molts homes desitjen.

S'atura intentant ordenar els seus pensaments mentre amb la mirada perduda observa com les gotes de pluja cauen sobre els basals dibuixant cercles perfectes. Tanca els ulls, respira a fons i mira al seu voltant.

A la barra el cambrer serveix dues canyes amb cara d'aburriment. A la taula del costat, dos nois xerren i riuen comentant alguna experiencia passada. Al fons, sobre un vermell sofà de pell, una parella d'entre vint i vint-i-cinc anys es miren.  No parlen, no es toquen, nomès es miren i es desitjen. Ella els mira amb enveja. No trigaran gaire a marxar, pensa.

Desprès de repassar una per una tota la gent de la sala, per últim, al final de la barra hi veu assentat un home, Una trenta d'anys li posa, tot i que està d'esquena i amb un abric que li deforma la figura. Està totalment absent, aliè a la realitat d'aquell bar, llegint un llibre. Al costat de la seva mà dreta i te una copa de vi, negre.

Està intrigada, vol saber que és el que aquell home llegeix que el fa estar tan concentrat, però, des d'allà on és, no arriba a veure el títol. Se'l  queda mirant, hi ha alguna cosa en aquell home que li crida l'atenció. Potser la manera en que tant delicadament passa les pàgines, potser els gestos que fa amb la cara quan llegeix qui sap què, potser... Ell aixeca lentament la mirada del llibre i es gira, i les seves mirades es creuen. Nomès per uns instants, però el suficient per veure que té una mirada bonica, amable, com si estigues somrient per a ella.

Avergonyida per ser sorpresa espiant, retorna els seus ulls cap a la llibreta.

Repassa tot el que ha escrit, llegint-ho amb calma. Al acabar, una allau de records cau sobre ella. És doloròs però també necessari si el que vol es fer net i matar aquells dimonis del passat. Torna a agafar el bolígraf i escriu ràpidament enfrontat-se a tots aquells monstres y aquelles pors passades. La tristesa recau un altre cop sobre ella però ara, més durament. Unes brillants llagrimes comencen a caure dels seus ulls, com si fossin aquestes gotes de pluja que netegen la ciutat, però tot i el dolor, segueix escrivint.

Al acabar, apreta amb tanta ràbia el boligraf sobre la llibreta que trenca la punta i una bassa de tinta negre destrueix aquells pensament escrits. Se sent destruida, esgotada...

-Crec que necessites un d'aquests.

Una suau veu masculina profunda i agradable la desperta de la seva abstracció. Aixeca la vista amb recel, no sap qui es trobarà i li molesta el fet que hagin envaït la seva intimitat. Al seu costat, l'home del llibre, li ofereix amb la mà dreta un mocador de paper. Està disposada a no tornar-li resposta o a engegar-lo. Però quan els seus ulls es creuen, endevina en ell una mirada de sincera preocupació. Dubta uns instants, però allarga la mà i recull un mocador.

-Sempre són benvinguts els gestos amables, encara que provinguin d'un desconegut. Diu amb una veu trencada però somrient.

Tos dos resten callats, muts. Un ésser huma davant d'un altre, mirant-se amb calidesa.

Mentrestant a fora, la pluja neteja els carrers de Girona.