Fa dies que no sóc pel blog.
Fa dies que no sóc enlloc.
Fa dies que camino sense rumb, que observo amb els ulls tancats i que respiro sense ganes.
Fa dies que no hi sóc.
No se on sóc ni se ben bé que faig. Em sento buit. Deixo passar els dies com si fossin segons. No importa arribar a casa desprès de la feina i no fer res, absolutament res. Seure al sofà, posar la tele i mirar-la i no veure res.
Avui sóc gris com el cel, tota la setmana, tot el més he tingut aquest color pintat a la cara.
Cara grisa és el meu sobrenom!
La feina no va bé i l'estat d' ànim se'n ressent. Tot el meu voltant se'n ressent. La familia, la parella, els amics... fins i tot les finestres, la paella del sopar i la tovallola del lavabo se'n ressenten. No animen a l'home caigut, que sens dubte s'aixecarà i tornarà a caminar, a córrer. Però que ara està estès a terra com el gladiador al coliseu esperant que la gran fera se l' endrapi.
Bé compraré un gran pot de pintura, potser de vint-i-cinc litres de color vermell cirera i em pintaré la cara i el cos. Pintaré les parets i els plats, el cotxe i l'anima i desprès em diran:
"Cara vermell cirera!"
Et deixaria el meu vestit Vermell, però crec que no et faria l'efecte que et convé més.
ResponEliminaPinta't sencer d'aquest color! o posa't tan sols uns mitjons Vermells cirera i camina endavant, que avui ha tornat a sortir el sol, i pensa que portes el poder als teus peus, portes uns mitjons màgics, i aquests et diran on ets.
Es pot provar.
Si, es pot provar, però tan sols a l'intimitat ja que potser quedaria ridícul passejar-me per Girona nomès amb uns mitjons vermells... o potser no.
ResponEliminaDeixem un d'aquests mitjons i posa't tu l'altre. Trobem-nos a la platja despullats, vestits nomès amb el mitjó i caminem plegats agafats de la mà gaudint d'una magnífica posta de sol, i quan el cel sigui vermell (cirera), deu minuts abans de fer-se fosc, serem realment lliure.
També es pot porvar...
No torno fins aquí per parlar-te de nou de mitjons, tampoc de platges. Tampoc et contradiuré, que de contradiccions n'estem tots ben plens i pel que sembla ara per ara a tu no t'abandonen, sinó que estic aquí per dir-te que tiraràs endavant. No és que ho digui jo, tu ho saps; només t'ho recordo.
ResponEliminaEn cap cas n'he dubtat, però de vegades, com tu dius, no m'enrecordo.
ResponEliminaGràcies Bru!