És una tarda plujosa. Aparco el cotxe al costat de la plaça i baixo decidit. Resto uns instants sota la pluja mirant la porta del bar. El sentiment anterior se' m torna en contra. Ara la por s'apodera de mi. No se si entrar o girar cua. Al final decideixo a entrar,
El bar es petit però acollidor. Veig dues noies davant la porta, un cotxet amb un nado i dos nens. Al final hi ha la barra. No és massa gran però està plena de gent.
Intento fer-me pas entre ells i demano un tallat. Un home prim i baixet me'l serveix. Agafo el Punt i el tallat i sec en una taula d'esquena a la barra. Miro endavant i la veig. És ella, està allà.
Es passeja amunt i avall. De la barra cap a la porta. Surt a fer un cigarret i torna a entrar.
M'acabo el tallat i el torno a la barra. Ella és al darrera, la miro, em mira. En demano un altre.
Vull fer-li alguna broma o dir-li quelcom amb doble sentit, però el seu home es al costat i no vull mal rotllos. O sigui que simplement li demano -un tallat, si us plau.
Em diu que me'l portarà a la taula, somric, somriu. Vaig a seure. Me'l porta.
La segueixo amb la mirada mentre faig veure que llegeixo el diari. Ella parla amb la seva amiga i trasteja amb els nens mentre fa viatges cap a la barra.
Cada cop que passa pel meu costat tinc la sensació de que en tocarà, i desitjo que ho faci. Aquells cabells rossos i i aquelles galtes rosades em tornen boig. El seu cos alt, esbelt, bonic i càlid desperta en mi una fogositat que feia temps que no sentia. No puc deixar de mirar-la i suposo que ella se n'ha adonat.
M'aixeco, vaig cap a la barra i ella s'acosta. Em demana que em fa falta. Nomès li demano el compte, no crec que em dones el que desitjo. Dos amb trenta, si us plau. Li dono dos cinquanta, la miro de dalt a baix i surto del bar. A fora encara plou. Em mullo.
Em pregunto coses buscant una lògica que potser no existeix. Em pregunto qui és l'Invasor, si és real o és un personatge amb un nom inquietant, si el que ens explica és vertader o tan sols fantasia. Em pregunto què hi ha de cert en el seu espai.
ResponEliminaPerò no busco una resposta, perquè sé que igualment continuaré llegint la seva literatura, perquè m'enganxa i se'm fa curta.
L'Invasor és un personatge real, tot i que el nom no ho sigui. És una persona amb sentiments, amb inquietuts, amb virtuts i defectes. És un esser humà com qualsevol altre.
ResponEliminaMoltes coses d'aquest espai són certes i verídiques. Experiències enriquidores que ens fan millors persones. D'altres són derrotes, en tot cas també enriquidores. Algunes són pura fantasia o tant sols desitjos.
Dius que no busques cap resposta als meus textos, però de totes maneres jo te la dono.
M'afalagues quan em dius que t'enganxa.
Gràcies
I recorda que per qualsevol cosa, soc aquí, tenint cura de tu, sempre al teu costat.
M'agradaria comentar-te una cosa. No té res a veure amb el text ni amb el teu últim comentari, però sé que no t'enfadaràs.
ResponEliminaFa temps que t'ho volia dir. És respecte el fons del teu blog. Si l’has triat és per alguna cosa, diu de tu, coses bones, però a mi també em diu que estèticament no acaba de funcionar. És un suggeriment purament superficial. Potser alguna imatge més senzilla, o un fons d’un sol color, o amb unes imatges no tan brusques; de tons Verds com els ulls del teu capçal, de tons Grisos com el camí que segueixes o com el teu arbre... Una pluja, una nit...
Em fico allà on no em demanen? Si és així perdona'm.
Avui, mentres feia un de tants tallats que m'han demanat he pensat en tu. Et recordo assegut, tan educat, llegint el diari o fent veure que el llegies (bandarra). He pensat que has estat tan aprop meu, sense saber qui eres ni poder-nos presentar...i potser si que he notat alguna mirada però vaig pensar que alguna cosa de la roba debia estar malament, jeje...m'has descrit d'una manera idilica...em fa gràcia, em seno afelagada.
ResponEliminaM'alegro que el segon tallat t'hagi agradat més!!! i Merci per la propina, al següent et convido jo ;)
Mutxi
Bru: Totes les critiques són bones i necessaries. Quan vaig començar aquest blog vaig triar aquest fons perquè potser era el que menys em desagradava i no sabia quin format afagaria i com s'encarrilaria. Ho miraré.
ResponEliminaGràcies per intentar fer d'aquest blog un lloc millor.
Mutxi: M'ho apunto. Però potser ho farem diferent. Jo pago el sopar i tu les copes. El restaurant si vols, el tries tu.