Aquells petits peluts tan estimats!

"COM MÉS CONEC A LES PERSONES, MÉS M'ESTIMO ALS ANIMALS"

Diuen que hi ha un lloc a l'altre costat del cel, un lloc meravellòs i ple de vida. Un lloc destinat a les nostres mascotes.

Quan un dels nostres amics peluts deixa d'estar entre nosaltres apareix allà per art de màgia.

Tots els animals malalts o vells recuperen la salut i el vigor de quan eren joves. Els ferits es curen i tornen a estar forts altre vegada.

És un paradís  ple de prats i camps per córrer on l'aigua i el menjar és abundant. Ple d'arbres per fer les necessitats, de companys per poder jugar i de culs per olorar.

Juguen, gaudeixen i s'ho passen bé. Són feliços, molt feliços  excepte per una cosa. Anyoren aquella persona tan especial que han deixat enrera. 

Però arriba un dia en que s'aturen i miren a l'infinit. La brillantor en els seus ulls és intensa i plena d'amor. El seu cos s'estremeix. Quan passa això és que ens han trobat.  Han reconegut la nostra presència  fins i tot a milers de quilometres de distancia i volen recuperar la nostra companyia. Sobtadament deixen el grup i la seva ànima surt volant per sobre la fresca gespa verda del prat.

Durant el temps que han viscut en aquest indret han adquirit  l'habilitat de poder seperar el cos de l'ànima i en aquest moment ho fan. Deixen que el seu cos segueixi jugant amb els companys i fan que la seva ànima ens busqui i es retrobi amb nosaltres. I quan finalment ens troben, nosaltres i el nostre amic tan especial, ens abracem i ens fusionen per ja mai més separar-nos. Quan això passa, petons de felicitat mullen el nostre rostre. Notem la llengua humida i rasposa sobre les nostres galtes i acariciem el seu caparró pelut. Llavors és quan tornem a veure aquella mirada plena de vida que ens havia deixat, però que, ara ja, sempre més estarà present en els  nostres cors. 

I és que aquests animalons s'ho mereixen tot. Ens entenen i ens parlen sense paraules. Es fan estimar i t'estimen sense condicions. Aquests petits peluts són moltes vegades els nostres millors amics, els nostres millors companys d'aventures i en definitiva els nostres companys de vida. Uns ésser capaços d'entregar-ho tot sense demanar res a canvi, bé, potser tan sols una carícia o un bocinet de l'entrepà de l'esmorzar.

I quan ens deixen, què passa?

Patim tant o més que quan ens deixa un familiar, i es que en definitiva, aquest petit pelut no deixa de ser un més de la família, un germà, un fill.

I que fa que la seva vida sigui tan curta respecte a la nostra? Com tant d'amor pot durar tan pocs anys? Sempre m'he preguntat el mateix. Des de sempre que he tingut animals a casa, i moltes vegades m'he promès no tenir-ne cap més per  por del dolor que queda quan marxen, però aquest moment de tanta tristesa i tant dolor és insignifcant quan el compares amb les bones i meravelloses estones que has passat al seu costat i que t'han donat. Les etapes de la teva vida que has passat amb ells, el que t'han ensenyat, el que t'has divertit, i els records que n'has obtingut que duraran per sempre.

Tan sols volia  fer un petit homenatge a tots els animalons que ens han deixat i a qui tant hem estimat.

Bru t'acompanyo en tan sentida pèrdua ara que pases moments durs.