Un altre vegada, però ara he dit NO!!!

Cap de setmana passat. La Maria, no se si la recordeu, aquella noia amiga meva separada i a qui li agradaven els club liberals, em torna a trucar.

Feia setmanes que no parlava amb ella. M'enviava missatges al mòbil i correus electronics, però no em trucava. Jo tampoc ho feia. L'última vegada que ens van veure vam decidir seguir sent bons amics però deixar tot el demès. Ja no volia tenir aquella noia sobre o sota meu, i tot i que m'atreia molt tant la complicitat que hi havia entre nosaltres com el seu bonic cos i la seva experta manera de fer les coses, ja no podia seguir portant aquella vida.

-Hola, que tal, sóc la Maria, com estàs?

-Hola, ja se que ets tu, tinc el número a l'agenda. Doncs mira, anar fent. Treballant i passant l'estona intentant divertir-me, com sempre.

-Doncs mira, avui podriem quedar, que et sembla. Si vols podriem repetir una altre vegada a Barcelona. Que hi dius?

-Maria, reina, Ja vam quedar que això no pot ser. Saps que la idea m'atrau molt però que no puc. No vull tornar a començar el joc. Un joc que s'ha d'acabar com ja vam acordar.

-Ja, ja ho se. Però nomes una última vegada.

-Saps que no puc, a més tinc la parella aqui a l'habitació del costat. No em facis això, si us plau.

-Però... Mira, per què no quedem al bar de l'última vegada i xerrem una estona.

-Ara em faràs inventar una excusa per tal de venir a veure't. Si de totes maneres et diré que no, que no pot ser.

-Tan sols veure'ns una estoneta. Encara que sigui uns pocs minuts. I parlem de tot això, d'acord?

Una cosa és quedar un dia amb algú quan estic sol a casa amb la qual cosa no menteixo a ningú, i l'altre és inventar-me excuses per tal d'anar a algun lloc o anar a veure algú. En el primer cas no hi ha massa problema, tan sols omiteixes part de l'explicació i ja està, en el segon cas, el fet d'haver de mentir i inventar excuses no em fa tanta gràcia. I si no menteixo bé i m'atrapen?, és més arriscat.

No puc treure'm de sobre a la Maria tan fàcilment i decideixo sortir de casa per anar al bar a fer un café amb ella i acabar d'aclarir les coses.

-Ara torno, vinc de seguida. En mitja horeta sóc aquí. Li dic a la meva parella sense donar temps a que em respongui. Ella està amb l'ordinador i té feina per estona.

Baixo l'escala saltant rapidament sense perdre ni un segon i m'encamino al bar que tinc a tan sols cinc minuts de casa. Quan hi arribo ella ja és allà.

El meu cap pensa que segurament ja tenia la idea al cap i m'ha trucat del bar mateix, que n'és de pilla la Maria, sempre va un pas més endavant que jo, però ha arribat el moment de tallar-ho aqui. No hi ha problema en que continuem l'amistat, me l'aprecio molt, però una cosa és ser amics i l'altre ben diferent és mantenir relacions. Això s'ha d'acabar.

-Hola rei, has tardat molt poc.

-M'has trucat des d'aqui oi? Ja sabies que acabaria venint al bar. Mira que n'ets de dolenta. Sempre ho tens tot planejat.

Amb una somriure entremeliat contesta. -Si, sabia que vindries. El que no se és si has vingut per bó o per dolent.

-Bó o dolent? Paraules mal trobades.  Bó per un, dolent per l'altre, o al revés. No ho se, parlem-ne.

Anem cap a una taula amb qualtre cadires al fons del bar. Demano un café amb gel a la cambrera. Penso que potser seria millor un güisqui doble sense gel. Sembla que el que parlarem a continuació serà intens, dur i difícil d'empassar, però som-hi!

-Perquè vols deixar això tan bonic que tenim?

-Però si de fet, no tenim res de res. Tan sols una aventura.

-Si, potser si, però no és bonic això? Poder tenir una aventura amb algú que aprecies quan et ve de gust?

-Potser si, però crec que per mi el temps de fer aquestes coses ja ha passat. Ens hem divertit i ens ho hem passat bé. Hem descobert coses noves, almenys jo, però ara s'ha d'acabar. No puc seguir fent el que estic fent.

Passen més de vint-i-cinc minuts de conversa recurrent parlant sobre el mateix tema. Al final:

-Ho sento, no puc seguir amb el que faig, ho sento de veritat. No vull fer-te cap mal. Saps que va començar amb una tonteria i no vull que això afecti a la nostra amistat, i ara, segur que ho farà.

Ella, amb els ulls entelats per una fina i humida capa, respon:  -Està bé, potser puc arribar a entendre-ho. Has tastat tot el que havies de tastar i ja en tens prou. Al cap i a la fi, sempre s'acaba amb la parella que es té. Nomès he estat un entreteniment per tu, oi? He estat "l'altre", l'amiga per passar el temps, per fotre un polvo qual la teva parella no vol, per...

-No diguis aquestes coses!! dic amb veu forta i to d'enfadat. -Em sap greu acabar així. Quan vam començar això vam deixar clares unes regles i ara no les estan complint. Vam deixar-ho ben clar, si  o no?

-Sí, però el que sento ara no és el que sentia abans.

-Et vaig dir que l'amor no entrava en aquesta relació, bé més ben dit, vam acordar que l'amor no entrès en aquesta relació. Una relació d'amistat amb la finalitat de passar-s'ho bé i prou, vam quedar així. Has de respectar les regles tal i com vam quedar. Ho sento però no puc fer-hi més. Ho sento. T'aprecio molt i t'estimo molt però tan sols com a amiga, nomès com a amiga, res més.

-Però, però...

-No diguis res més, està tot dit... això ha d'acabar aquí i ha d'acabar ara.

-Però, però....

-Maria reina, ja està. Deixa passar uns dies i ens tornem a trucar. Quadem, parlem, fem un café o fins i tot anem a dinar algún dia, però res més. Amics, tan sols amics.

-Està bé. Sé que no tinc ni he tingut mai dret a demanar-te res més. Sento haver-te fet passar per això. Ho sento. Perdona.

-No hi ha res a perdonar, tan sols hem de fer de nens grans i entendre el que tenim al voltant i el que signifiquen les coses. Sento que hagi d'acabar aquí, però no pot continuar.

-Està bé, ho deixem aqui. Però que sapigues que la setmana que bé et trucaré per fer un café!

-Em sembla bé...

La conversa acaba aqui. Restem callats uns instants mirant-nos als ulls. Tots dos amb els ulls plens de llàgrimes pel que acaba de succeir, però, almenys jo, alleujat per haver aparcat el tema. Espero que es quedi aqui i no continui.

Ens aixequen i m'agafa la mà, em mira als ulls i m'abraça. Jo també l'abraço. -No passa res reina, no passa res.

Em fa un petó a la galta i em diu adéu.

Surt per la porta amb un posat trist i amb el cap baix. Jo em passo la mà pels ulls i vaig  a la barra a pagar. Surto del bar i m'encamino a casa. No tinc cap ganes d'anar-hi, però ha passat més de mitja hora i si tardo massa el mòbil començarà a sonar.