Contradiccions...

Tenim el que no volem i volem el que no tenim. Sempre és igual!

Qui algun cop a la  seva vida no s'ha sentit fora de lloc, en un món estrany en el que no saps realment que hi fas o que hi pintes. Jo en aquests moments em sento sense pinzell.

Tincs moltes coses que altres desitjen, i no en el sentit material. Tinc parella, tinc feina, tinc una vivenda, bé, encara la té el banc. Tinc vehícle i fins i tot tinc algun estalvi. Tinc estabilitat social i emocional. Tinc algún que altre amic també, no gaires... I tot i tenir tot això que és molt, em falta...

Ara canviaria l'estabilitat social per l'avetura, l'estabilitat emocional per la llibertat i les noves relacions. La casa per el viatge a llocs desconeguts, el vehícle per la bicicleta. Els amics, els amics no els canviaria, aixó no.

Que passa quan sembla que et falta alguna cosa i realment no saps que és?

L'altre dia parlant amb una desconeguda, un tal Eli de girona rodalies, em comentava i no se com vam arrivar a tal conversa, que la seva millor amiga té un amant. Ella es pregutava a si mateixa si la seva relació amb la parella funcionava o no. Jo em qüestiono el mateix.

Però si que funciona la relació. El que passa és que sempre és igual. No importa les relacions passades i l'especial que pugui semblar una nova conquesta. Al pricipi tot és bonic, màgic, meravellòs. Es respira amor, vols estar amb ell/ella a totes hores, el sexe es freqüent i fantàstic. Fas coses noves i tots dos deixen de ser ells mateixos per ser part de l'altre. Però tot això té una caducitat que dura el que dura. Uns mesos, pocs anys... depèn de la intensitat que hi posi cadascú. I desprès que!

Desprès queda el que realment és. El noi que canviava el futbol per anar al teatre, que canviava les cerveses amb els amics per el cinema... Ella que s'aguantava el seu malhumor quan tenia la regla o que canviava els dissabtes tarda de botigues per estar amb el seu estimat. Tot això és el que queda i el que s'ha d'acceptar. Tothom és com és i aquell savi ja ho deia. "És més fàcil canviar el curs d'un riu que el caràcter d'una persona". Molta raó tenia. Veiem que em el temps les coses no canvien.

Tot això sempre serà així encara que canviis mil vegades de parella. La màgia del principi d'esvaeix i queda la realitat. I en aquests casos que s'ha de fer?

Arribo a la conclusió, i no m'agrada massa, que la idea de l'amant no és una mala idea i fins i tot pot arrivar a reforçar la relació de parella. Coneixer a algú paral·lelament, quedar amb ell/ella. Al principi com dos amics que interncanvien experiencies i es coneixen prenen un café. Més endevant algun dinar o sopar esporàdic, esperant amb aquella il·lusió de l'enamorat, cap a on porta la tarda o la nit.  Una ampolla de vi, unes mirades, una carícia... qui sap...

Però tot aixó es arriscat. Arrisques per una tonteria una relació potser de molts anys Per això es necessita pràctica i discreció i que els dos integrants de l'engany tinguin les coses molt clares. Nomès ha d'haver-hi morbositat i sexe, mai amor.

Amb aquesta idea aconseguiriem tenir-ho tot. L'estabilitat de la parella, que evidentment no deixerem si es que la cosa no va molt malament i l'emoció de l'inesperat. Fer coses que es consideren prohibides, no dic que ho siguin,  té un morbo afegit i una curiositat, que a més d'un, ens pot atrapar.

Bé arribant a aquet punt ja no se si el que dic són tonteries o si realement tot aixó té algun tipus de sentit. Jo en aquests moments em sentó aixi i tu?