Hi havia una vegada un nen que tenia cinc o sis anys. La mare, una dona rossa, de no més de trenta li va dir al fill. -No, no! No posis els dits dins l'endoll!
El nen es va espantar pel sobtat crit de la mare i li va fer cas. Va aixecar-se del terra i es va allunyar de l'endoll. Tot seguit va anar a la seva habitació i va ajupir-se en un racó. Va mirar endavant buscant una caixeta blanca arran de terra i va posar-hi el dits.
-Pufff! La casa va quedar a les fosques i el nen va esclatar a plorar.
Des de la infantesa ens prohibeixen coses constantment. En l'adolescència aquestes prohibicions continuen i ens acompanyaran tota la vida. Ara aquest nen té uns anyets més, però segueix tan temerari com quan era petit.
Per què ens agrada tant allò que ens prohibeixen o allò que es perillòs?
O per què m'agrada tan a mi?
Reveler-nos contra allò imposat, ser nosaltres mateixos. Allò prohibit i que té o pot tenir algun tipus de perill fa que el nostre cos segregui adrenalina. Aquesta adrenalina ens fa estar més desperts. Augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial, el tamany de les pupil·les i la glucosa a la sang. Fa que el cervell segregui dopamina que és l'anomenada hormona del benestar, poden arribar a crear addicció.
La recerca de la novetat i les emocions és el que ens empeny a fer coses i tirar endavant. El nostre inconformisme fa que no es estanquem i descobrim noves coses dia rera dia.
Vull tenir-te i no puc. Gran realitat. Allò prohibit és allò desitjat. Moltes de les grans històries d'amor han estat protagonitzades per amors impossibles, moltes cançons són també recurrents amb el mateix tema.
Però si observem objectivament, aquestes prohibicions has estat creades per nosaltre mateixos, des dels temps més antics. Són nosaltres els que creem la nostra presó. Per una part, potser és necessaria, però a la vegada també ens treu part de la nostra llibertat personal.
Un caramel agredolç i desitjat quan ens permetem el luxe de tastar-lo.
I si el prohibit es converteix en l'anhelat?
I si soc adicte a la dopamina?
I si el prohibit, un cop aconseguit, passa a ser poc interessant...potser és que som addictes a desitjar?
ResponEliminaI si ets addicte a la dopamina...tot ho fas per recompenses?
:)
Hi ha molts jardins prohibits, i molts de diferents. Crec que no es comparable posar els dits en un endoll a robar un cd al Corte Inglés o fins i tot a una infidelitat. Podriem dir que ens provoquen curiositat, adrelania o que són provocats per cert egoisme.
ResponEliminaEl que jo em pregunto és qui ha dit o diu si un jardí és prohibit o no...i perquè aquesta prohibició!
Està clar que alguns ens poden provocar dolor, altres ens poden portar problemes més materials, però d'altres se'ns impossen perquè és el correcte, perquè algú diu que és el que s'ha de fer.
Qui més qui menys ha trepitjat un d'aquest jardins, i a vegades ha valgut la pena.
Mutxi.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMinimmal: Potser som adictes al desig. Desitjar i aconseguir. Un cop aconseguit perd el morbo. El prohibit deixa de ser prohibit i perd l'interès.
ResponElimina-Tot ho faig per recompenses? Al fi i al cap no deixem de ser animals, alguns més racionals que d'altres. Un proverbi diu: "Tothom, fins i tot tu i jo, és egoista." Potser aquest egoisme és el que ens fa buscar una recompensa o una contrapartida a qualsevol situació o acte.
Mutxi:Qui és el que diu si una cosa està ben feta o no? En termes estètics hi ha uns estandards de bellesa o modes, que poden ser relatius i no agradar a tothom, però hi són. En altres termes... potser el sentit comú, qui sap!
Els jardins són controlats per els propis jardins i per la consciència de cadascú. A partir d'aquí, cadascú amb la seva consciècia!!!
creus que sempre que deixa de ser prohibit per interés??? (catxiiiiis)
ResponEliminaMutxi.
Només vull dir que moltes vegades quan aconseguim les coses que anhelem, deixem de ser atractives per nosaltres.
ResponEliminaQuantes vegades ens ha passat? Quan creus que necessites alguna cosa, posem per exemple quelcom material, quan ho aconsegueixes, perd el seu valor i queda arraconat.
Un clar exemple són els nens petits amb les joguines. Quan tenen el que volen, volen una altre cosa.
Tots són nens petits?
Si ja t'entenc....però no parlo de cosses materials. Parlo de cosses , situacions, relacions, suposo que depen de cadascú seguir desitjant o mantenint l'interés per quelcom. Jo, per exemple, sóc algu que manté l'interés per alló que m'agrada o desitjo i procuro que aixi sigui. Els jardins són per disfrutar-los, simplement, amb el que costa entrar-hi avegades val la pena conservar el vista i poder-los visitar de tant en tant.
ResponEliminaMutxi.
L'exemple és amb coses materials, però es comparable a totes les altres coses. Desitjar aquests jardins està bé si tu creus que està bé. La desició es d'un mateix i depen de la conciència o la inconciència de cadascú. Jo els desitjo i tu també.
ResponEliminaJo et desitjo i tu també?
Aquesta és una d'aquelles cançons italianes molt maques però que no comparteixo. Suposo que tot depèn de quin sigui l'objectiu.
ResponEliminaSi l'objectiu simplement és entrar al jardí, és evident que el teu desig serà travessar la porta com sigui, però si el que vols és quedar-te, llavors el desig i el teu esforç serà per aconseguir que aquell jardí deixi d'estar prohibit per tu. Jo prefereixo la segona opció, les coses prohibides no acostumen a durar gaire.
Duren el que duren, en això tens raó. Però tota la intensitat, sensibilitat, excitació, morbo... que hi poses amb tanta i tanta força, hauria de ser suficient per que valgues la pena.
ResponElimina