Dissabte gris

És un curiòs dissabte gris. M'aixeco aviat,  abans de les vuit, amb la idea d'anar a comprar dos croissants, una ensaimada, un donut i una ampolla de suc de taronja. Hi vaig caminant, ja que l' antigament dit "colamado", està tan sols a cinc minuts de la porta de casa. Tot i fer un dia bastant tapat i lleig,  a mi m'agrada, i prefereixo anar-hi caminant tot i la possible pluja que uns cumulunimbus negres i grisos anuncien. Tan sols sortir trobo al veí posant la bicicleta apunt per anar a fer els seus quaranta o cinquanta quilòmetres per la muntanya. El saludo i em saluda, i el deixo fer, no voldria pas que se li fes tard. Segueixo i veig a la veina que treu les escobraries perfectament distribuides en bosses del mateix color que els contenidors, que curiós, no sabia que hi haguessin bosses d'escombraries de tants colors. Em fa gràcia i se m'escapa un somriure. Li dic bon dia esperenant que ella no digui res, com sempre. I com sempre, ella no diu res. És molt esquerpa, tot i que solo pensar que a llit ha de ser una lleona. Desprès d'aquest pensament, se'm torna a escapar un altre somriure.

Sembla que estic més bé tot i les tres nits dolentes que he passat. La primera vaig dormir dues hores a molt estirar, entre pastilles i dutxes d'aigua freda per fer baixar la febre. La segona igual, més aigua freda i més antibiòtics, paracetamols i ibuprofens...  Aquesta última ja he dormit més hores, i tot i que he tingut una mica de febre, és diferent estar a trenta-nou amb vuit que a trenta-set amb nou.

Agafo la baixada cap a la botiga i de cop i volta la vista se m'enterboleix, em mareixo i he d'aguantar-me en una paret per tal de no caure. Tinc una suor freda. Suposo que m'ha tornar a pujar la febre. No em trobo gens bé. M'assec en un banc de fusta mig trencat al costat de la carretera.

Observo uns ciclistes que passen amb els seus mallots de colors llampants. Aquells colors tan estridents fan que el mal de cap que tinc s'intensifigui fins al punt d'haver de tancar els ulls i apretar-me fort amb les dues mans el cap. Noto que comença a ploure. Unes gotes suaus em mullen la cara. Cada cop són més grosses, cada cop mullen més.  Estic segur que m'ha tornat a pujar la febre. M'ha tornat el mal de cap, el mal de coll i el mal d'orella.
Semblava que havia de ser un dissabte tranquil amb esmorzar de croissants i ensaimades i resulta que acaba sent un dissabte trist assentat en un banc trencat, sol, malalt i moll.

Quin bon començament!