Femme Fatale...

Han passat molt minuts, molts dies i alguns anys i avui l'he tornat a veure. No he pugut fer res més que sorprendre'm i deixar escapar una rialla irònico-sarcàstica. Ho sento, no hi he pugut fer res.

Aquella que va ser la meva parella durant anys i que em va fer patir i tornar-me boig fins a extrems inimaginables avui ja no és el que era.

Segueixo amb la idea irrefrenable que el temps passa i ningú no queda al marge. Tu tampoc reina, tu tampoc!

Alguna vegada he escrit unes linies sobre ella i el records que em portava sobretot quan escoltava segons quina cançó. Avui l'he vista passejant pel carrer amb un cotxet, i no un cotxet normal, no. Un cotxet doble!
Dues criatures, el cabell despreocupat, la cara cansada de no dormir i uns vint quilos de més. Una noia completament diferent al que era. Un canvi dràstic degut a un "qui sap què?". I és que la vida passa per tothom, et porta per camins desconeguts i et fa prendre decisions que anys abans, haguessin estat impensables.

De jove anava de Femme Fatale. Una Mata Hari guapa, alta, poderosa, amb una melena llarga i negre i una gran energia positiva. Capaç de fer embogir qualsevol home tans sols amb unes poques paraules. Una dona extreta d'una pel.licula de Jean Luc Godart, que amb aquell poder de convicció era capaç de destruir a qualsevol, fins i tot a ella mateixa. Un noia autodestructiva al mateix temps que encisadora i màgica. Tot eren estratègies muntades per que tothom l'estimès i l'adorès, i allò en aquells temps li resultava. Li agradava adoptar aquell rol i fer, entre cometes, patir als homes. Aconseguir el màxim d'ells i desprès abandonar-los i deixar-los de banda, i ella, sense més sentiments, seguir amb la seva vida.

Vaig, fins i tot, arribar a admirar aquella manera que tenia de fer les coses, i suposo que qui camina al costat d'un coix, al cap d'un temps també s'hi torna. Així que suposo que totes aquestes tècniques de seducció i aquesta manera d'actuar que he fet servir durant temps, directe o indirectament, les vaig aprendre d'ella.

Hi ha una cançó que diu: "todo lo que se, me lo enseñó una bruja". Bruixa potser no, ho potser una mica si, ja que de vegades tenia visions que escapaven al meu enteniment. Però del que si estic segur és que moltes de les coses, per bó o per dolent, que tinc, les he heredat d'ella.

Passar temps amb gent, compartir experiències, llegir llibres, mirar pel.lícules... en fi, tot el que fem a la vida, ens serveix d'experiència per anar formant-nos com  a persones. Si tenim experiències negatives, serem persones negatives, si tenim mestres positius ens assamblarem a ells. Ella era en part  bruixa i en part fada. Una persona forta i sense massa sentiments que em va girar el caràcter.

Ara ja vaig deixant aquell personatge d' "home fatal", seductor, despreocupat i sense sentiments, per ser una mica més persona. I amb això no vull dir que no tots els caràcters de la gent siguin vàlids. Tan lloable és el seductor que s'aprofita de la ingenuitat de les noies a les barres dels bars, com aquell que dona la vida per la seva família. Tot són caràcters i n'hi ha tants com persones.

Fa molt temps que tinc parella i li ha costat força anar-me canviant. Aquell caràcter i manera de fer que tenia (o que tinc) em servia per aconseguir a les noies i ser com aquell Casanova que fa el que vol amb la gent sense importar les conseqüències. Ara, amb un caràcter més llimat, sóc més home d'una sola dona, tot i que de vegades les reminiscències del que he estat ofusquen momentaneament el meu jo i em fan fer o pensar coses que se m'escapen. Potser amb el temps acabaré de ser la persona que vull arribar a ser. Potser sempre seguiré així.   Qui sap, el temps ho dirà...