Un cinta de cassete. Un artilugi del paleotític inferior!
Sort que el meu cotxe és com el de Pedro Picapiedra i encara pot reproduir aquest tipus de formats analògics que s'han perdut en el temps.
La miro, l'agafo. Sembla talment una antiguetat. Bufo per treure-li una mica la pols i la poso.
I sona això:
Jardín Prohibido de Sandro Giacobe.
Suposo que devia pertànyer a la mare o a l'avia.
La cançó és maca i el contingut excelent. No s'escolta massa bé degut al pas del temps i al format en que està grabada, però n'hi ha prou per que la nostalgia m'envaeixi. No se si per la música, pel fet que sigui un cassete o per que estic sol al cotxe, amb un cassete, una cançó i a més a més plou.
Mirant com les gotes d'aigua fan dibuixos circulars sobre els bassals, em cau una llàgrima.
Penso sobre moltes coses, la majoria tonteries, i m'adono que hi ha una cançó per cada cosa.

Es una cançó maquissima, jo actualment la porto al cd del cotxe (me la vaig baixar expressament)...i tan real...Molta gent la podria posar en un moment de la seva vida. I molta gent es mereixeria poder-la posar.
ResponEliminaPerquè ens atrauen tan els jardins prohibits??
mutxi
Per què ens atrauen els jardins prohibits? Bona pregunta.
ResponEliminaI dificil resposta...
ResponEliminaMutxi